No fa gaire que em vaig inscriure a un curs sobre coneixement dels nostres boscos a la UNED que recomano, perquè combinava les sessions teòriques amb les sortides de camp, que ens van ajudar a identificar el nostre entorn natural de la mà de científiques locals. Vam descobrir llocs molt especials, com ara els bufadors a la zona de l’Avellaneda, els arbres monumentals del Parc Nou, el bosc terapèutic de Salvador Grau o la Teixeda de Misaclòs. Ara el tornen a oferir.
El curs que vam fer es va acabar amb un bany de bosc conduït per una experta. En una experiència com aquesta, captem les olors, els colors, el vent entre les fulles, el cant dels ocells, o el vol de les papallones: fem atenció a tots els petits detalls perquè caminem en silenci i avancem molt lentament. És una activitat encara poc coneguda, que ens connecta a un nivell més profund amb el que ens envolta, i ens ajuda a comprendre l’ecosistema. Està més que demostrat que el contacte sovintejat amb la natura millora el benestar, la salut física, mental i emocional. Els banys de bosc comencen a receptar-se als nostres malalts, com destacàvem en un altre article on esmentàvem els boscos terapèutics. A la Garrotxa tinc detectats aquests: el de Salvador Grau, entre les Preses i Olot, el Bosc de la Grevolosa, entre Osona i la Garrotxa (la catedral dels boscos, en paraules d’un guia de muntanya), i el de la Vall de Bianya. Estan formats per arbres centenaris, i quan hi passegem inhalem certs compostos orgànics volàtils que desprenen que ajuden a reduir l’estrès. L’endemà d’un bany de bosc la sensació que s’experimenta és d’un benestar profund.
I és que la desconnexió amb la natura que ens envolta és massa gran, i s’accentua a mesura que passen els anys. Cal recuperar els vincles que hi tenien els nostres ancestres, en el cas dels que venim de pagès. La relació amb plantes i animals a casa era senzilla, gens sofisticada com és ara. Tot feia la seva funció: els gats caçaven rates i el gos guardava la casa. I no ens amoïnàvem gaire pels animals domèstics, menjaven les sobres i convivien amb la resta del bestiar. Ara, quan veus un cotxet amb un gos a dins abrigat podríem pensar que se’n fa un gra massa.
Aquest desconeixement que esmentàvem del món natural ens empobreix com a espècie. Hem de saber si al bosc s’hi fan alzines o roures, i és molt interessant descobrir la relació que s’estableix entre els diferents arbres. Com és que el faig creix en un determinat lloc? Com són les propietats anticancerígenes del teix? Quins arbres rebroten després d’un incendi? Arran dels focs de l’Empordà recordo que els experts van haver d’aturar una campanya ciutadana impulsada per gent de bona fe que defensava repoblar les alzines sureres. No sabien que no són autòctons de la zona.
En el curs de boscos vam analitzar en profunditat una zona acotada de la vora del Parc Nou, Vam descobrir també les espècies animals que s’hi amagaven, i vam fer-ne fitxes explicatives que ens van ajudar a entendre l’ecosistema existent. Parlant d’aquest coneixement de les espècies animals del nostre entorn, fa uns quants estius vaig participar en una sortida nocturna a la Fageda, on ens van mostrar la vida que s’hi amaga quan ja no hi ha llum, i recordo que ens va sorprendre descobrir que hi habitaven diferents classes de granotes, cadascuna amb una denominació i unes característiques especials. Els nens que hi eren presents mostraven aquell interès propi de la gent que ho vol saber tot, amb l’emoció que hi posen sovint els infants. Ben segur que haver adquirit aquests coneixements ajudarà perquè aprenguin a respectar i estimar el seu entorn natural.
Quan érem petits ens van ensenyar el nom de les plantes i també vam descobrir per a què servien. Quan ens ortigàvem, sabíem que ens hi posàvem malva ens alleugeriria la picor, sabíem com es feia el xarop de saüc, o les propietats analgèsiques de l’eucaliptus. També ens sabíem el nom de totes les cases de pagès del voltant. Eren totes habitades, i els masovers s’ajudaven els uns als altres. Ara ja no sé si en queda cap: o bé s’han tirat a terra, com va passar amb la casa on vivíem, o bé són una ruïna o les han convertit una casa rural. Fa pocs dies m’explicaven la tristor amb què una dona ja força gran deia que no volia tornar a veure mai més en què s’havia convertit el que havia estat casa seva durant tants anys, en una època de misèria i soledat a la muntanya. Quatre parets de pedra, al cap i a la fi, que no deixaven endevinar la gran propietat que devia haver estat.
Quan hem acompanyat infants procedents de la gran ciutat a fer colònies ens hem trobat amb anècdotes que denoten aquest enorme desconeixement: des de la nena que va dir que de la taronja en sortia Fanta, fins al nen que no havia vist mai un pollastre viu i amb plomes i estava impressionat, o l’emoció que els provocava a tots anar a recollir els ous que ponien les gallines. No podem estalviar-los aquestes experiències, perquè formen part intrínseca de la vida. De fet, són necessàries per al creixement personal, els connecten amb un món que només han vist en imatges i convé que s’hi endinsin.
Ara disposem d’eines digitals fantàstiques que ens ajuden a identificar les plantes, els arbres, les flors i fins i tot el cant dels ocells, cosa que sempre havia volgut aprendre. No tenim, doncs, excusa per no identificar els elements de la natura que ens envolta, quan anem a muntanya, per ser capaços de dir el nom de cada cosa.