Nascut fa setanta anys a La Canal de Sant Privat d'en Bas, és un incansable home d'acció a favor dels pagesos i dels ramaders i, tot i jubilat, continua estenent ponts de coneixement entre empresaris de la comarca i sempre feinejant als horts com el primer dia.
— Com vau viure el naixement de la Cooperativa?
El pare, des de bon principi, ja va estar interessat en la cooperativa. Les obres de construcció del magatzem, entre el 1973 i el 1974, es varen fer amb un parell de paletes titulars i, a més, hi anaven socis a prestació personal a fer de manobre i el pare em va dir que ens tocava d’anar-hi i em va demanar si volia fer-ho i puc dir, amb molt d’orgull, que vaig assistir a fer els fonaments de la Cooperativa com a manobre, ajudant en Jaume de la Rovira, que n'era un dels paletes. Després, el 24 de desembre de 1974, quan es va inaugurar el magatzem, amb el tractor que teníem amb el meu cosí Pau, vàrem anar a recollir tot el gènere que hi havia a l’estació de les Preses —just havien tancat el tren d’Olot—, que ens l’havien cedida; vam agafar tot el gènere, que no era molt, i el vàrem portar en un magatzem immens, totalment net, buit, de 1.200 metres quadrats, i hi vam deixar uns quants sacs d’adob, uns quants sacs de polpa, de segones…, poques coses que hi havia, però va ser aquell fet de ja tenir seu, de tenir un edifici propi dels pagesos.
En aquell moment ja hi havia una cinquantena de socis, que eren els pioners. El mateix dia que es va inaugurar, aquell 24 de desembre —que ens varen cedir una partida de gra del SENPA (Servicio Nacional de Productos Agrarios), que estava subvencionat, un 30% més barat que al preu de mercat—, es va fer el primer repartiment d’aquell blat de moro i ordi, el que en deien "pienso base" per a l’alimentació del bestiar, unes 150/200 tones.
[blockquote]Recordo les primeres reunions de la Cooperativa que la gent de cada poble s’asseien arrenglats, és a dir, a la primera fila els d’en Bas, a la segona els de Joanetes…, fins que això, amb poc temps, es va anar diluint[/blockquote]
— Com es va iniciar, doncs, la Cooperativa?
La Cooperativa, de fet la Societat Agrària de Transformació (SAT) de la Vall d’en Bas, va néixer com un Grupo Sindical de Colonización d’aquella època. Hi ha una anècdota, en què uns inspectors dels Sindicato Vertical van venir a visitar el Grupo Sindical. Quan ho varen demanar a en Bas, "¿Dónde está el Grupo Sindicial?", la gent els va dir que no n’hi havia pas cap i ells "sí, que hay uno, que tiene no sé cuántos socios, que tal…, que el presidente és Gumí", i un li va dir a l’altre: "Ah, volen dir la Comparativa" i els altres, tossuts, "no, no…, no es una cooperativa, és un Grupo Sindical…". La Cooperativa era el Grupo Sindical, el que el règim franquista permetia fer en aquell moment. Val a dir, que la Germandat Sindical que hi havia en aquell moment, per figura de l’Emili Salavedra, va ser un dels qui va donar més suport a la Cooperativa. Ideològicament hi havia coses que podien semblar contradictòries, però va ser un dels elements que coneixia la gent. Al principi no va ser fàcil, perquè la gent estaven molt aïllats. Molta gent de Sant Privat, de Joanetes, dels Hostalets d’en Bas, amb prou feines es coneixien, potser de vista, de veure’s al mercat d’Olot, però abans de la Parcel·lària —de fet, va néixer tot junt—, els anys abans, no hi havia comunicacions: per anar als Hostalets, a en Bas o a Joanetes havíem de passar per les Preses i recular…, hi havia alguna carretera de carros.… Recordo les primeres reunions de la Cooperativa que la gent de cada poble s’asseien arrenglats, és a dir, a la primera fila els d’en Bas, a la segona els de Joanetes…, fins que això, amb poc temps, es va anar diluint. També, hi va haver les escoles comunitàries, Verntallat, l’Ajuntament…, i tot això va fer que es precipités tot molt ràpidament.
— Com es podia, i es pot, ser soci de la Cooperativa?
Cal tenir una explotació agrària i/o ramadera. D’aquells 50 socis pioners hem passat als més de 300 actuals, tot comptant l’abandó de l’activitat agrària en molts casos durant aquests cinquanta anys. Hi havia i hi ha socis de tota la Garrotxa i hi ha gent del Ripollès, d’Osona, del Maresme… Als anys vuitanta vàrem fer unes indagacions per al conreu dels fesols i allà on era més desenvolupat d’Espanya era a Lleó, on vam contactar amb un home del Servei d’Extensió Agrària, l’Álvarez, el senyor que més en sap, de fesols, d’Espanya. Ens va explicar moltíssimes coses i a partir d’allò també vàrem comprar tota mena de maquinària per a plantar, per a collir i tallar els fesols…, la primera recol·lectora ("cossetxadora") a la comarca, a la província, va ser aquí; llavors, venien els del Maresme a batre els fesols del ganxet aquí a la Vall d’en Bas; després vam comprar una màquina italiana que feia la selecció, que triava el fesol, el blanc del negre —els separava— i venien del Maresme i del Vallès a triar-los. I va haver una mica de picabaralla, perquè els d’aquí estaven acostumats a venir a triar els fesols quan volien i com que hi havia demanda i a la Cooperativa li interessava amortitzar la màquina, és clar, "els de fora ens prendran el puesto…", així que els vàrem dir: "Escolteu, si voleu que us traiem els fesols heu de ser socis"…, i arran d’això van fer-se’n —era una justificació, perquè eren socis que feien ús dels serveis de la Cooperativa. Llavors es van donar d’alta de socis gent del Maresme, gent del Vallès que, més tard, ja varen comprar les seves màquines.
— Com va ser que vau esdevenir el gerent de la Cooperativa?
Hi va haver un moment que el primer president, l’Agustí Gumí, i en Josep Maria Pagès, que era cap de l’oficina d’Extensió Agrària, un dilluns, anant a mercat, ens vam trobar i em van dir que hauria de mirar de col·laborar i estar una mica per la Cooperativa, sobretot als inicis i tot això…, i jo, que en aquell moment compartia la feina de l’explotació agrícola de casa amb la de l’Ajuntament, on treballava de funcionari, els vaig dir que tenia molta feina i que, bé, provisionalment, fins que no en trobessin un altre, doncs, em faria càrrec de la gestió de la Cooperativa. Aquesta provisionalitat va durar 39 anys, des del 1974 fins al 2013.
— Quina mena d’explotació agrària fèieu a casa vostra?
A la Canal, a Sant Privat, hi teníem vaques de llet, vedells d’engreix i portàvem unes cinquanta quarteres als camps de conreu. Uns anys més tard vàrem fer un pla de regadiu conjunt entre Massegur, la Canal i en Perassa i llavors això ja representava unes vuitanta quarteres. Es va fer un pou comunitari entre els tres i vam comprar conjuntament, també, tots els estris de regar.
Josep Maria Ginabreda durant l'entrevista. Foto: Montserrat Escayola.
[blockquote]Quan no hi havia els CAP (centres d’assistència primària) com ara, a la Cooperativa s’hi feia medicina preventiva. Hi venia una metgessa cada setmana i tota la gent que volia podia fer-se revisions gratuïtes.[/blockquote]
— D’aquests gairebé quaranta anys que heu exercit com a gestor de la Cooperativa, què destacaríeu com a assoliments més importants?
Una és la capacitat de fer coses conjuntament. No oblidem que el cooperativisme és una filosofia, però no és una realitat, perquè la gent no soms, per naturalesa, ni solidaris ni generosos, som, més abans, tot el contrari… Una cooperativa el que fa és agrupar una sèrie de gent que, pel fet de treballar en comú, poden millorar beneficis particulars; és a dir, és aprofitar-se de l’activitat conjunta per a treure’n beneficis privats. I hem de dir que si no hi ha aquest benefici privat, d’alguna manera, sigui directament fent diners amb alguna cosa o tenir més informació i assessorament, aquí sí que la Cooperativa de Verntallat hi ha jugat un paper prou important.
— Com per exemple?
Quan no hi havia els CAP (centres d’assistència primària) com ara, a la Cooperativa s’hi feia medicina preventiva. Hi venia una metgessa cada setmana i tota la gent que volia podia fer-se revisions gratuïtes. A mesura que la Seguretat Social ho va anar cobrint, la Cooperativa ja ho va deixar. També, s’organitzaven moltes accions. Es varen fer, per exemple, cinquanta pous de captació d’aigües freàtiques —totalment legalitzats—, s’han fet set basses a tota la Vall d’en Bas i algunes a la Vall de Bianya. És important, perquè és un regadiu d’assistència, que normalment es fa servir molt poc i alguns anys ni s’ha de fer servir; però, sí que és veritat que els anys que s’ha de fer servir és molt important perquè amb un parell de regades pots garantir la collita o la pots perdre…
— Va ser una gran inversió, oi?
Bé, hi havia el decret comunitari, el 808 [808/1987, del 19 de juny], que donava bastants subvencions. Però, el més carregós per a un pagès a l’hora de fer un pou era buscar algú que li fes el pou, els tràmits, legalitzar-lo… És clar, fins llavors, si se’n feien, eren clandestins i això vol dir que a la primera denúncia que tenies te’l feien tancar. De manera que si a través de la Cooperativa se’ls donava prioritat — ho podien pagar a terminis, se’ls feien tots els tràmits, amb un enginyer que els legalitzava i en portaves deu o dotze de cop a la Junta d’Aigües—, tot això facilitava les coses. També, la millora de races, la millora genètica, les quotes lleteres (en vam comprar)… Es va fer una agrupació de productors agraris per a la llet, la comercialització conjunta de la llet, l’envasat amb marca pròpia: la llet Verntallat, de les valls d’Olot, a partir de 1982, amb bosses de plàstic al principi, després es van fer milions de gerres perquè la llet de les bosses no vessés, i ara ja se serveix en tetrabric…, tota una sèrie d’accions que anaven complementant l’activitat de la Cooperativa.
— També es va tirar endavant des de la Cooperativa i de forma pionera les agrobotigues…
Va ser al 1993 que vam fer les agrobotigues, amb el forn de pa, la carnisseria, la sala de desfer, l’obrador, el restaurant… De fet, el restaurant de la Cooperativa és un element de trobada. Al principi s’havia fet per a la gent del camp, de la Cooperativa, però, afortunadament, ha sigut un lloc de trobada per a tothom, per a tota la gent de la Vall, i, quan venen caps de setmana llargs, per a la gent de Barcelona, Vic Girona, Ripoll, etc. M’hi he trobat gent de Mollet o fins i tot de Tarragona… Quan vàrem fer l’agrobotiga —jo estava llavors a l’Ajuntament— vam demanar que la Vall d’en Bas fos declarat municipi turístic (cosa que si la demanéssim ara seria impossible) i això permet obrir l’agrobotiga tots els dies de l’any. No hi ha restriccions… L’agrobotiga és un dels èxits de la Cooperativa, per la qualitat dels productes i, també, pel servei., perquè obre els dies i les hores que els altres llocs són tancats. Només tanca el dia de Nadal i per Cap d’Any. Això va molt bé per a tothom, menys —i sí que sap greu— per a les noies que hi han de treballar, encara que ja miren de fer torns.
— Durant un període us vau dedicar a la política…
Vaig dedicar un temps al servei públic, a l’Ajuntament, al Consell Comarcal, del 1992 al 2000, més o menys, però mai amb vocació política. Diguem-ne que va ser la meva quota social, una cosa que tots hauríem de fer. Pel fet d’estar jo a la Cooperativa, amb una feina pública, no seria el més aconsellable del tot, perquè sempre et porta alguna complicació addicional. Hauria estat molt millor tenir una feina exterior…
[blockquote]La política agrària comunitària (PAC) també és una arma política, perquè així tenen els pagesos dependents de les subvencions, una manera molt fàcil de fer-los creure[/blockquote]
— Com valoreu, passats aquests cinquanta anys, els canvis que hi ha hagut a nivell agrícola i ramader a la Vall d’en Bas i a la comarca?
Gràcies a la concentració parcel·lària, la fusió de municipis i la Cooperativa, vàrem passar de ser una zona endarrerida a ser una zona pionera. Aquí s’han fet coses que després moltíssima gent ha vingut a copiar. Hi ha hagut una transformació en la manera de conrear, amb la maquinària…, ha sigut una evolució general, però aquí s’ha precipitat, s’ha avançat en el temps més que no pas en altres llocs, i s’ha constatat que la gent s’ha professionalitzat molt, perquè la gent que s’hi dedica actualment són molt professionals, molt preparats, es conrea molt bé, es treballen els camps molt i molt bé. S’ha evolucionat, doncs, molt. El que no ha evolucionat tant, malauradament, és en els preus, és a dir, continua havent-hi uns preus que no són els que haurien de ser i que fan difícil sobreviure bé a pagès…, aquesta és una mica la constant. Només es nota, com ha passat ara, que hi ha hagut la pandèmia, que quan hi ha desgràcies grosses —guerres, conflictes, bèl·lics o sanitaris—, l’alimentació és un valor refugi amb el qual s’especula i que fa que, en aquests moments, el gra hagi pujat de preu d’un 70 a un 100% —i quan dic gra vull dir blat de moro, blat, ordi, soja, el mercat de futurs de Chicago…—, i això vol dir que durant una temporada els pagesos vendran el gra als preus que tocaria per l’evolució del temps… Tot això va una mica lligat amb la política agrària comunitària (PAC), que dona unes subvencions, un complement, sabent que a pagès no es guanyen pou bé la vida, però això, també, és una arma política perquè així tenen els pagesos dependents de les subvencions, una manera molt fàcil de fer-los creure, perquè per qualsevol petita irregularitat (si algú ha fet foc quan no li tocava, per exemple), li treuen una part de l’ajut…; d’alguna manera és tenir la gent una mica subjugada, lligada. El drama és que l’agrària, que és una activitat lliure, està controlada i distorsionada per la política. En l’economia de lliure mercat hi ha un mecanisme acceptat que és la regulació, però el que fa la Unió Europea no és regulació sinó que és intervenció, perquè diu quins conreus tenen subvenció, quins no en tenen i quins tenen penalització… T’obliguen, en una societat on falta segurament menjar, a deixar unes hectàrees en guaret, sense plantar i això només beneficia els grans productors. D’alguna manera, la política agrària europea, des d’un punt de vista dels interessos comercials, ve dictada totalment pels Estats Units.
— Tot i que la productivitat ha augmentat, pel que dèieu pel que fa a la maquinària, la professionalització, etc., el nombre de persones que es dedica a l’activitat agrària ha decrescut considerablement. Penseu que hi ha relleu, que hi ha prou gent interessada a continuar a pagès?
Si ens ho mirem des de vint anys enrere, ens fa la sensació que al moment actual ja hi hauria una crisi molt més forta pel que fa al relleu que no hi ha sigut. Per què? Doncs, perquè els que queden tenen capacitat d’absorbir els que pleguen. Amb la maquinària i les noves tecnologies es pot portar més terra. També, val a dir que socialment, des d’un punt de vista econòmic la diferència entre un pagès i una persona que treballa a la fàbrica, abans era molt i molt gran, i ara, pràcticament, s’han trobat, no perquè el pagès estigui millor, sinó perquè el qui treballa en una fàbrica a 1.100 euros al mes, havent de pagar un lloguer de sis o set-cents euros, o una hipoteca… A més a més, el pagès té un treball a l’aire lliure que no es pot ni comparar. Després, també hi ha una certa tendència —i això el confinament ho ha accentuat—de gent formada, universitària, gent preparada, que van a viure als pobles, potser no a fer de pagès, però sí a donar vida als pobles, perquè ara, amb les noves tecnologies, es pot treballar perfectament des de qualsevol poble. Encara que no tinguin una activitat agrària directa, sí que fan que al poble s’hi pugui mantenir l’escola, el forn de pa, el restaurant, els serveis bàsics…, i això fa que si vol venir gent de fora, ja hi ha una certa capacitat per a poder-los absorbir, perquè un poble desert no té capacitat per a rebre gent perquè no hi ha ningú que els pugui rebre; després, les pastures estan abandonades i la gent als llocs abandonats no hi volen anar.
— A la Garrotxa, a diferència d’altres comarques pròximes, es nota que hi ha molta vida…
A la Garrotxa, és clar, estem sobre un 6% d’atur, que vol dir que qui no treballa és perquè o bé hi ha una cosa específica del que fa que no s'hi produeix o bé no està preparada. De feina, aquí, n’hi ha molta; de fet, hi ha un dèficit… Si parlem amb els industrials, una de les queixes generals que hi ha és que falta personal, tant mà d’obra general com qualificada… Hi ha els joves de l’FP que de seguida són absorbits per les empreses. Per això, des de l’associació d’empresaris, al Casino, s’ha obert el Campus Garrotxa, perquè sigui més fàcil retenir el talent i la gent preparada. Passa una cosa: tot i que s’ha millorat molt en la comunicació, la Garrotxa no deixa de ser un lloc aïllat, on moltes vegades les parelles dels tècnics no volen viure-hi, perquè estan acostumades a viure a Barcelona o a Girona… Hi ha molta gent que treballa a Olot i viuen a Girona o continuen vivint a Barcelona. Això s’hauria de trencar. És un problema de les zones internes. Això passava, per exemple, a Llet Pasqual, a Aranda de Duero, on el senyor Tomàs Pasqual, hi tenia un problema molt gros, perquè les dones dels enginyers i dels tècnics superiors no hi volien viure; llavors, ell va fer que dues vegades a la setmana sortís un autocar del poble a les vuit del matí i tornés a les vuit del vespre: portava les senyores de compres per Madrid. I amb això varen solucionar una part del problema.
L'agrobotiga de la Cooperativa Verntallat ha creat escola arreu d'Europa. Foto: Montserrat Escayola.
— De tot el que heu fet a la Cooperativa durant tots aquests anys, de què n’esteu més satisfet?
Al final, és el fet de millorar les condicions de vida, en general, de la gent de pagès, d’un punt de vista econòmic, però, també, d’un punt de vista cultural, sanitari, etc. I, després, per a donar a conèixer la Vall d’en Bas, amb les agrobotigues vam ser pioners, perquè vam ser el primer lloc on es van fer. Hem pogut explicar aquest projecte pertot arreu d’Espanya, Portugal, França i encara avui hi ha cooperatives que tenen botiga i restaurant amb el model de l’agrobotiga de Verntallat, com pot ser a Las Cabanas, a l’Arieja; o a Leucata, més amunt de Salses; a Mirandela, a Portugal; a Uxue, a Navarra… Vàrem participar en una trobada que es deia Savoirs des Pyrinées (sabors dels Pirineus), que hi portava artesans d’un i l’altre costat del Pirineu i durant un temps vaig tenir la sort de poder recórrer-lo des de Portbou fins a Irun i conèixer-hi artesans…, i ara, encara, de jubilat em puc permetre d’anar, per exemple, a Andorra, a la fira ramadera, on encara conec gent del govern andorrà, com la ministra d’Agricultura, Olga Adellach, que va venir dues vegades aquí a la Cooperativa a veure-hi l’agrobotiga, i jo que he anat dues o tres vegades cap allà… En fi, crec que això ens ha obert la Vall d’en Bas a molts llocs i ha sigut un element fins i tot de dinamització turística. També, vàrem tenir una de les primeres estacions meteorològiques oficials i encara avui cada dia se’n recullen les dades, des de fa quaranta-vuit anys, i això és molt important: una vegada van venir uns israelites a visitar la Cooperativa i van dir: "Això és del més important que teniu", referint-se a l’estació meteorològica de Verntallat. Hi havia un enginyer agrònom que va dir que amb aquelles dades, mirant-les a fons, podia saber quines varietats de tarongers i de llimoners podrien fer-se a la Vall d’en Bas, perquè n’hi ha que són resistents al fred i aquí a la Vall d’en Bas és possible fer vi, va dir, i tenir-hi tarongers i llimoners; com que ells treballaven en zones altes, sabien que hi ha varietats que resisteixen el fred. "Això —va dir referint-se a les dades—, estalvia molta feina." De fet, a l’època d’en Francesc de Verntallat (segle XV), fa uns cinc-cents anys, un dels conreus principals era la vinya, que es feia servir per a intercanviar mercaderies, i a totes les cases grosses, com Massegur, encara hi tenen un camp que se’n diu "La Vinya"; de fet, hi tenien bodega i els estris per a fer-se el vi. Fins i tot aquí a prop, a Sant Privat, encara hi ha algunes feixes que hi ha ceps autèntics, originaris de llavors, que s’hi fa raïm.
Aprofito aquesta entrevista per agrair a tota la gent que amb més o menys intensitat han ajudat a fer créixer la Cooperativa : gent de la Junta rectora, socis, proveïdors, clients de les agrobotigues, del bar-restaurant, del magatzem, dels estaments oficials, com Extensió Agrària, Generalitat, Sempa, Administració en general, a tots moltes gràcies i d’una manera especial als companys de feina. I un emotiu record per a totes aquelles persones vinculades amb la Cooperativa que en el decurs d’aquests 50 anys, ens han deixat.
També voldria demanar disculpes per les coses que no van acabar de funcionar i que ens van poder generar una certa frustració.
— Finalment, heu coordinat i dirigit tots aquests anys, si més no des 1993, la revista Verntallat, que és com la memòria viva de la Vall d’en Bas…
La revista Verntallat va néixer molt en paral·lel amb la Cooperativa, l’any 1975. Vaig ser dels pioners a col·laborar-hi, era una feina que fèiem entre uns quants, un grup que se’n deia "Els Saberuts", que per la falta de coneixement ens vam precipitar a posar-nos un nom que per a nosaltres i per a la gent d’aquí volia dir "ser tafaner", però literalment vol dir ser un setciències, un pedant, tal com ens va corregir el professor Badia i Margarit, que quan li vam anar a fer una entrevista com "Els Saberuts", va dir, tan educat ell: "Caram, caram…, així deveu saber moltes coses si us dieu saberuts…"; és clar, no en vaig fer ni cas, però el meu cosí, que ja era més literari, va pensar que aquell home ens volia dir alguna cosa i llavors ho vàrem mirar i vam saber què passava; però, aquí, de sempre, un saberut és un tafaner. Però, és clar, cal fer cas de les regles i les normes. Després, també hi havia un grup, d’en Bas, que firmava com a "Saba Nova", que era una mica com la rèplica als Saberuts. Sempre he estat lligat a la revista: n’he estat director durant vint-i-cinc anys i després no he deixat mai de col·laborar-hi, fins ara que, finalment, ja hi ha relleu. Encara que actualment es fa un cop l’any –abans se n’havia fet un número cada estació–, és feina: quan has de reclamar els escrits a gent que són amateurs, que no cobren per fer-ho, que estan molt enfeinats…, perquè, és clar, sempre acaben fent els escrits i col·laborant-hi la gent que té molta feina, perquè la gent que no té feina no en té perquè no en vol…
[Aquesta entrevista també s'ha publicat al número 60 de la revista Verntallat de desembre de 2021, que commemora els cinquanta anys de la seva creació a la Vall d'en Bas.]
