Cada vespre, asseguda sota la llum verge d’un fanal solitari esdevenia una obra viva de pintura barroca, mentre assaboria, amb disciplinada calma, les lletres del llibre que les seves mans sostenien. La lectura l’ajudava a aïllar-se de la rotonda on es trobava. I, sobretot, a obviar les mirades encegadores dels cotxes, que amagaven a contrallum els anònims rostres assedegats de carn.

Fredes relacions que li glaçaven el seu innat romanticisme. Traït temps enrere, per un
home que l’havia seduït amb enganys. Me’n vaig adonar massa tard, es retreia... Enamorada, no vaig veure el que era evident... I, ara, en pateixo les conseqüències. Atrapada dins d’aquesta xarxa de prostitució...

Tanmateix, la necessitat de sobreviure la va fer aferrar-se a l’única cosa de la qual no
podien desposseir-la: la capacitat d’imaginar històries escrites per altres dones romàntiques
com ella.

I, res millor, que les novel·les del segle XIX, on un lleuger frec de mans o la simple
coincidència de dues mirades podien suscitar desenes de missives d’amor platònic idealitzat. On fer l’amor era el darrer acte de culminació d’una relació encetada mesos enllà... I, va ser aleshores que, absorta en aquelles pàgines romàntiques del llibre, s’adonà de l’enyorança que patia la seva pell. En rememorar, l’origen del desig. Desvetllat a la pubertat, amb el lent degoteig d’innocents murmuris a cau d’orella. En el record de l’excitació per una carícia plena d’afecte. Preludi, del passeig d’uns llavis famolencs d’amor que anhelaven assaborir l’aroma del seu cos...

I, pàgina rere pàgina... Llibre rere llibre... Les lletres varen penetrar en la seva carn fins
a impregnar-la i deixar-la xopa de somnis. D’il·lusions que regalimaven esperança per una vida en llibertat. I, per primera vegada en molt de temps, va ser capaç de mirar més enllà de la negra carretera i gaudir de la bellesa de la silueta del massís del Montseny on el cel reposava.

Mentrestant, amb la mirada llunyana, es preguntava: i per què no?... Si, elles, les
protagonistes dels llibres, ho han aconseguit i han superat tota mena d’obstacles que, ves a
saber, podien estar basats en fets reals... Aleshores, per què jo no he de poder?... O tal vegada, m'he de conformar, farta com n’estic, a seguir comprant-me aquests agredolços caramels a la benzinera, per esborrar el regust del darrer client...

I capficada en aquests pensaments, deixà abandonada la cadira de plàstic per refer el
camí cap a l’estació de Gualba. Mentrestant, ficció i realitat barrejades la feien dubtar, de
quina andana escollir. Vacil·lacions nascudes de les lletres impreses a la seva ànima que, sense ser-ne conscient, la dirigien cap a un futur incert ple de llibertat...