L'últim dissabte del mes de maig, a les nou del matí, en Xavier i uns seixanta nois i noies es van trobar a la porta de l'escola. En Xavier, un jove dinàmic i amb grans dots d'empatia, s’estimava i tenia molt  bona relació amb tots els seus alumnes, nois de entre dotze i catorze anys, al llarg dels quatre anys que portava exercint de mestre. No volia abandonar-los sense acomiadar-se, i va organitzar una excursió amb tots ells.

Carregats amb les seves respectives motxilles, van emprendre camí cap al Montseny, on havien decidit passar el cap de setmana. Van arribar al parc a l'hora de dinar. Van obrir les seves tendes, i allà, van muntar el campament. Entre jocs, xerrades, debats... els hi va passar el dia en un sospir, fins a la una de la matinada, que tots es van ficar en els seus sacs a dormir.
 
Atret per una resplendor que es colava a la tenda, el Xavier va sortir al camp... una rodona, immensa i lluent lluna il·luminava l'entorn com si fos el mateix Sol, reflectint-se en l'embassament. Cap allà va dirigir la seva mirada i llavors, la va descobrir:
 
Utilitzant l’embassament com a mirall, una noia etèria increïblement bonica, raspallava el seu llarg i ros cabell mentre xiuxiuejava, a penes, una melodia indescriptiblement romàntica...
 
Es va quedar paralitzat, embadalit, sense saber si córrer i amagar-se a la tenda, com si no l’hagués vista o... sense adonar-se de com, es va trobar de cop i volta, agafant-la de la mà.
 
–Ets una al·lucinació? O, qui ets, què fas aquí, a aquestes hores?
 
–Em dic Eneida. Soc... soc una dona d'aigua
 
–Què vols dir, què vols dir, d'aigua?
 
–Bé. És igual... soc jo. Soc... t'he estat buscant sempre, durant segles... sabia que havies de venir, encara que ja desesperava, se m'ha fet tan llarga l'espera!
 
Es van fondre en una immensa abraçada. Incrèdul, confós... se sentia tan unit, tan atret per ella que no es va atrevir a qüestionar res. Van restar abraçats  tota la nit.  Just al trenc de l’alba, ella li va dir:
 
–Hauré de quedar-me aquí i tu vindràs a la nit, a estar amb mi!
 
Abans que pogués contestar-li va desaparèixer, i es va fondre en el llac.
 
A mig matí, els nois van anar sortint de les seves tendes... el cel amb aquella immensa lluna i fulgurants estrelles lluïa, ara, un blau diàfan i un sol suau i radiant. Va pensar en explicar-los la seva trobada amb aquella encantadora jove que l'havia captivat però... com els hi diria que es va fondre a l'embassament? Ni tan sols ell n’estava segur. Potser ho havia somiat...
 
Quan a la fi del dia va acomiadar als alumnes, en el mateix punt on s'havien trobat el matí del dia anterior, va tornar a pensar que potser havia tingut un somni. Tanmateix, i sense ser-ne conscient, es va encaminar cap a l'embassament. Quan va arribar, la lluna plena estava ja lluent i reflectida en el llac. Pocs minuts després va aparèixer la seva enamorada. Es van abraçar i es van estimar boja, desesperadament...
 
Abans que arribés l'alba, boig de por i de tristesa, en Xavier li va dir:
 
–Donaria la meva vida per quedar-me aquí esperant, cada nit, per veure't però... què farem, amor meu? He de marxar. Me'n vaig a Almeria, on estan els meus pares. Per culpa de les retallades, m'han acomiadat de l'escola. M'he quedat sense feina i tu, clar! No podràs acompanyar-me...
 
–Sí, sí –va dir ella– T'hi acompanyaré. Quan trobem l'amor, les dones d'aigua podem portar una vida "gairebé normal" només hem de tenir sempre a prop algun llac, riu o el que sigui que tingui prou aigua, i resguardar-nos del sol, a l'alba.
 
Quan van arribar a Adra, era nit de lluna plena. Passada la mitjanit, l’Eneida va sortir, com de costum, a raspallar la seva cabellera i cantar la seva melodia. Es va emocionar en descobrir, enllumenat per la lluna, no només un mar onejant... diversos mars, o llacs, d’aigües serenes. Va córrer, joiosa, a banyar-se al més proper però... en lloc d'acollir-la la humitat acariciadora de l'aigua, va sentir un cop sec contra una cosa rígida i es va precipitar a terra, on es va trobar, de cop, entre un verger de tomaqueres... i per més que ho va intentar no va poder sortir d'allà.
 
Quan es va despertar, en Xavier va buscar, desesperadament, al seu amor, sense poder localitzar-la...
 
A l'endemà, la televisió i la premsa local obrien els seus informatius amb aquest titular
 
"Misteri en un hivernacle d'Adra". Un veí d'aquesta localitat va trobar un forat al sostre del seu hivernacle. A dins hi havia una preciosa cabellera rossa i un esquelet, recobert amb una mena de tul transparent. A l'intentar extreure’l, l'esquelet i el tul es van desintegrar, quedant, només, un petit monticle de pols al costat de la cabellera.