Política

De Granollers a l'Arboç, camí a la independència

Crònica d'una expedició vallesana al tram 307 de la Via Catalana

Ara a portada

Successos Detenen un home que venia drogues a l’aparcament d’un festival de música a Montmeló Redacció
Cultura Caldes de Montbui recupera l’Aplec de Sant Sebastià Redacció
Successos Dos detinguts per intentar sostreure una bossa de mà en un aparcament de Granollers Redacció
Successos L’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès suspèn de funcions un policia local Redacció
Societat Un incendi en una nau d'autocaravanes de Granollers obliga al confinament d'una zona comercial

Esteve Plantada

Publicat el 11 de setembre de 2013 a les 21:40

La Via Catalana al tram 307, a L'Arboç. Foto: NacióGranollers

Al matí, la previsió –del tot miop– marca un mapa català on nomes hi ha una taca de pluja just damunt del Baix Penedès, el lloc on un grup de vallesans tenim assignat el nostre tram. Però Catalunya fa via, i ni el temps ni els presagis poden aturar les ganes de proclamar-ho i de fer passes cap endavant. Un poble que ha fet un llarg camí a base de lluites no podia tenir una millor exemplificació que aquesta: fer via, sense aturar-se, amb una Diada memorable, emocionant, festiva, reivindicativa, assenyada i tranquil·la.

"Llàstima de pluja", pensem de bon matí, mentre fem temps tot esperant el moment de ser part d'aquesta gran riuada que justifica una independència. I les hores van acostant-se al gran moment, però no plou. Enfosquit i amenaçador, el dia avança, com qui no vol la cosa: de la serra del Montmell, coronada per una enorme estelada, passem a Llorenç del Penedès, on fem un mos a corre-cuita. Poc després de les quatre de la tarda, l'expedició vallesana arriba al tram 307 de l'enorme Via Catalana, just al terme municipal de l'Arboç.

Una gran festa de color groc
El que es veu, en arribar, és com una il·lusió pictòrica que fa que la retina tingui convulsions. Un groc festiu pertot, estelades que onegen amb una calma que mai abans havien tingut, una germanor apresa i normalitzada, i una gentada continguda, com si no calgués demostrar amb falsos histrionismes allò que som i volem ser. Tot i alguns nervis, que es fan presents de manera progressiva, l’esdeveniment no deixa de ser mai una gran festa, amb nens que volen que la filera faci l'onada, amb voluntaris de verd, amb aeroplans persistents i amb fotògrafs amb sèquit que criden «megafoto!». És la millor festa possible, segons diuen les xifres d’assistència i segons diu allò que es veu –que, en el fons, és el que compta de debò.

El tram 307, a L’Arboç, mostra un espectacle molt emocionant, tal com mostren tots els trams de la Via Catalana, tan plena, tan diversa, tan expectant. Un sentiment net i despullat de tota floritura, sense filtres ni raons. I arriba el minut catorze de les cinc de la tarda d’aquest onze de setembre de 2013, i la gent te ganes d'agafar-se de les mans. I ho fem. I ens toquem. I notem el tacte d’un desig comú. De L'Arboç al Partús, de Capmany a Barcelona, de Vinaròs a Granollers. Tot un poble que ja és a punt de tocar el seu gran somni.