Els caps d'estat i de govern de la UE mantenen aquest dilluns una reunió informal a Brussel·les per deixar encarrilat el nou cartipàs de poder a la Unió. Els noms que surtin seran una combinació delicada d'interessos nacionals -sobretot-, enfocaments geoestratègics, ideologies i personalitats. La propera cimera de líders europes del 27 i 28 de juny tancarà la nova cúpula. Després vindrà un procés encara més complex, amb els membres de la Comissió Europea -el veritable govern de la UE- i tot el sottogoverno.
El Parlament Europeu haurà de ratificar a partir del 16 de juliol el nou president de la Comissió, però el resultat vindrà cuinat pels caps de govern. La majoria que ha funcionat fins ara, del Partit Popular Europeu, els socialistes i els liberals continuarà dempeus, però amb correccions. I tot restarà envoltat d'una tensió creixent, a l'espera del que decideixin les urnes franceses. Aquests són els noms que a hores d'ara sabem i també els qui hi tindran molt a dir.
Von der Leyen, totes les cartes a la mà
Ursula von der Leyen revalidarà la presidència de la Comissió. Aquesta dirigent democristiana centrista té l'aval dels dos grans estats: el seu, Alemanya, i França. Però, a més, pertany a la CDU, el partit que va guanyar les europees i que ho té tot d ecara per governar a Berlín l'any que ve. Amb una Europa que ha tombat a la dreta, és inimaginable un substitut ni tan sols un grau a l'esquerra de Von der Leyen (Mario Draghi haurà d'esperar un altre destí). La seva continuïtat és un factor d'estabilitat en una UE que viu amb nervis entre una guerra a Ucraïna i unes eleccions incertes als EUA.
António Costa, l'astúcia ibèrica
El nom més repetit com a nou president del Consell Europeu és el del portuguès António Costa. L'exprimer ministre socialista va dimitir per un cas de suposat tràfic d'influències que està diluint-se als tribunals. Però Costa, polític clàssic i astut, continua sent un polític popular, amb un perfil més suau que el del seu amic Pedro Sánchez, i el seu PS va perdre per dècimes les darreres eleccions a Portugal i ara ha guanyat les europees. Amb un PPE fort, els socialistes -segona força a l'eurocambra- han d'assaborir un càrrec de pes.
Scholz i Macron, febles però encara amb poder
Les negociacions per completar la nova cúpula europea agafen els dos principals actors molt afeblits. Però són febleses diferents. El president francès, Emmanuel Macron, se la juga a les legislatives i pot haver d'entomar una cohabitació difícil, potser amb l'extrema dreta. Però encara li queden 3 anys a l'Elisi i seguirà liderant la política exterior. Olaf Scholz, el canceller alemany, ha quedat derrotat clarament a les europees i totes els enquestes el porten a la derrota a les federals del 2025. Amb tot, el seu partit, l'SPD, es pot entendre amb la CDU en les grans qüestions europees. Tot i molt tocats, Macron (que hagués preferit Draghi en el lloc de Von der Leyen) i Scholz encara diran la seva.
Sánchez versus Meloni
El PSOE va perdre les europees, però només per 2 escons i Sánchez és encara dels dirigents socialdemòcrates que resisteix millor el tsunami reaccionari. Per això lidera amb Scholz les converses a Brussel·les per conformar el nou cartipàs. I farà de contrapès a una Giorgia Meloni que vol ser reconeguda com una gran líder de la UE. La dirigent ultra és ambiciosa i va a totes, però té sentit del temps i probablement ara es "limitarà" a proposar figures de pes, no necessàriament del seu partit, per ocupar altes responsabilitats a la UE.
Kaja Kallas, una "perseguida" de Putin per succeir Borrell
La primera ministra d'Estònia, Kaja Kallas, té molts números per substituir Josep Borrell com a Alt Representant per a Relacions Exteriors i Seguretat de la UE. La seva elecció compliria diversos objectius: seria el rostre de l'est, representaria el grup liberal, al qual pertany el Partit Reformista que lidera i alhora enviaria un senyal clar al Kremlin. Kallas és una liberal bastant clàssica, favorable a una política econòmica amb poca pressió fiscal, però progressista en altres àmbits (ha donat suport a la igualtat de drets de la comunitat LGTBI) i té al davant una oposició de dreta populista l'EKRE, el Partit Popiular Conservador, xenòfob.
Nascuda en una família de polítics estonis, el seu pare, Siim Kallas, va ser primer ministre. Pero potser el que l'ha marcat més és la memòria de l'ocupació soviètica: la mare i una àvia van viure un temps deportades a Sibèria. Des de l'inici de la invasió d'Ucraïna, ha estat una fervent defensora de l'ajuda intensa a Kíiv i d'emprar els fons congelats russos per finançar l'esforç bèl·lic. Per això Moscou l'ha posat en busca i captura, acusant-la de filonazi per haver retirat monuments de l'època soviètica.
Roberta Metsola, una antiavortista a l'eurocambra
La maltesa Metsola té quasi totes les opcions per ser revalidada com a presidenta del Parlament Europeu. Pertany al Partit Nacionalista, actualment a l'oposició al seu país. Precisament ella, una dona de caràcter fort, va adoptar un paper coratjós davant de l'assassinat de la periodista maltesa Daphne Caruana, assassinada amb un explosiu quan estava investigant una trama de corrupció que arribava fins a l'entorn del primer ministre laborista Joseph Muscat. En un acte oficial, Metsola es va negar a donar la ma a Muscat, que acabaria dimitint. La política maltesa és una democristiana conservadora que ha votat en contra de totes les mocions en favor de la interrupció de l'embaràs i els drets reproductius. Però la seva gestió al capdavant de l'eurocambra ha merescut elogis d'un ventall polític ampli. Ara li tocarà torejar en una cambra amb un potent grup ultra.