- El trilema del 9-J: què està en joc a Catalunya, l'Estat i Europa?
- Tots els resultats del 9-J, en directe
El 30 de juny, els francesos elegiran en primera volta una nova Assemblea Nacional, convocats amb urgència pel president Emmanuel Macron després de l'èxit aclaparador de l'extrema dreta del Reagrupament Nacional (RN) -en un context d'auge ultra en molts països de la UE-, que va arribar primer amb el 31% dels vots, superant de manera humiliant la mateixa formació presidencial, el centrista Renaixement. Si a RN li sumem el 6% de Reconquesta, el partit del propagandista Éric Zemmour, amb posicions encara més extremes i obsedit per la teoria conspiranoica de la substitució (la població europea estaria sent substituïda de manera planificada per africans i musulmans), el bloc ultra es planta amb 37%.
La maniobra de Macron, a qui encara li queden tres anys de mandat, és altament arriscada, segons la majoria d'observadors. Potser no li quedaven massa opcions, ja que el president afrontava una segona part de mandat amb una forta erosió. Però amb l'actual fragmentació del mapa polític, on cap partit està prou arrelat electoralment per assolir ni de lluny un 20% dels vots, les possibilitats que Marine Le Pen conquereixi el govern a París són elevades. Així es troba el panorama en un dels principals puntals de la UE.
Una dreta tradicional dividida sobre Le Pen
Aquest dimarts s'ha produït un moviment de ruptura en la política francesa. Éric Ciotti, el president d'Els Republicans, el partit que representa la dreta conservadora,ha propugnat una aliança amb Le Pen. Ciotti sempre ha estat un home de l'ala més reaccionària dels seus, però que el cap de la formació dels qui diuen encarnar el llegat del general De Gaulle defensi una coalició amb els ultres ha provocat un incendi al partit. Es dona el cas que Jean-Marie Le Pen, el fundador del partit ultra i admirador del mariscal Pétain, era conegut pel seu odi ferotge a De Gaulle, que fou el líder de la Resistència.
Però quin serà el pes de la història en una dreta francesa que, amb només 61 diputats a l'Assemblea, tem perdre'n un bon grapat? De moment, Ciotti està rebent més crítiques que elogis. Dirigents rellevants amb el president del Senat, Gerard Larcher, al capdavant, han signat un article a Le Figaro on qualifiquen d'aliança "contra natura" tot acord amb Le Pen. L'esquerda a la dreta democràtica és profunda i apunta a una ruptura. Aquest vespre, el president de RN, Jordan Bardella, ha donat per fet un "acord" amb Ciotti i diversos diputats conservadors, mentre figures rellevants de la dreta democràtica, com Xavier Bertrand, reclamen la dimissió de Ciotti. Dimecres es reunirà el buró polític d'Els Republicans, que promet ser crispat.
La difícil unió de l'esquerra
Les diverses formacions de l'esquerra han iniciat les negociacions per formar una fórmula de "front popular" de cara a les legislatives. En aquest bloc podrien estar el Partit Socialista Francès (PSF), que ha aixecat el cap en aquestes eleccions (13,83%), La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon (9,89%), Els Verds (5,50%) i la coalició Esquuerra Unida, que té l'històric Partit Comunista com a nucli (2,36%). Aquesta suma no és fàcil ideològicament. Entre un Mélenchon que aposta per una política econòmica antiliberal i nacionalista, i un PSF de centre esquerra i atlantista, la suma costarà. Tot i que, electoralment, aquestes forces no tenen alternativa.
La Catalunya Nord, feu lepenista
A 12 dels 101 departaments francesos, RN ha obtingut més del 40% dels vots. Entre ells, està la Catalunya Nord, on si sumem el 43,38% dels sufragis lepenistes al 6% de Zemmour, ens trobem amb uns ultres amb el 49,6% al territori. Després venen el Partit Socialista, amb l'11,89%, els macronistes amb un 10,74% i La França Insubmisa (7,33%). Els Republicans obtenen un 4,52%.
En zones com l'anomenada Petita Camarga o les platges del Rosselló, els resultats de Le Pen han superat el 50%. I tot això amb un nivell de participació clarament superior a la mitjana. Ha votat un 54%, per damunt del 51,83% de la mitjana francesa. Ja fa anys que el vot nord-català afavoreix els ultres. En les darreres legislatives, el que havia estat un feu de l'esquerra francesa ja va donar els seus 4 diputats al RN.
Què pot aturar Le Pen?
Si una cosa ha tingut la decisió de Macron és que ha agafat tothom desprevingut. El fet que el PSF aparegui com el més votat de l'esquerra pot afavorir en algunes circumscripcions que un bloc que vagi de l'esquerra al centre macronià s'apleguin en segona volta enfront l'extrema dreta. Aquest dimarts, Le Pen ha rebutjat un acord amb Zemmour. Reagrupament Nacional vol mostrar-se presentable i l'agotador ultra és un orador incendiari. Que els ultres vagin dividits en primera volta decidirà alguns escons. Els optimistes creuen que els resultats d'unes legislatives seran diferents de les europees. Però el problema principal del teòric "front republicà" és que no està cohesionat. I amb un 30-35% dels vots es pot dominar l'Assemblea Nacional.
L'èxit improbable d'emular Mitterrand
Macron ha pensat en el risc d'una dissolució, que pot dur a una majoria ultra i cridar a l'Elisi per formar govern el jove Jordan Bardella, el candidat lepenista a primer ministre. Una coexistència entre un president liberal i un govern ultra seria inèdita. No pas la cohabitació, ja que n'hi ha hagut tres a la Cinquena República. La més emblemàtica fou la primera, amb François Mitterrand a l'Elisi i Jacques Chirac primer ministre (1986-88). Aquesta cohabitació seria diferent i deixaria Macron afeblit de cara al món. Tot i que a França el president és el titular en exclusiva de les relacions exteriors i la força nuclear.
A diferència de Mitterrand, Macron no disposa d'un partit sòlid i ja no es pot presentar a la reelecció. No li manca ambició i coratge, i té un sentit de la paraula. Però la paraula ha perdut també incidència en la vida política. És possible que li manqui també el talent cínic d'un Mitterrand obsedit només en la seva mort i practicava el que algú va anomenar "l'apassionament de la indiferència". Una manca d'escrúpols que va fer que en el debat final amb Chirac a les presidencials del 1988, davant un atac del seu rival, Mitterrand exclamés: "És indigne d'un primer ministre dirigir-se així al president de la República". Malauradament, el fracàs de Macron pot acabar sent el de part del somni europeu.