- El trilema del 9-J: què està en joc a Catalunya, l'Estat i Europa?
- Tots els resultats del 9-J, en directe
De París a Viena. De Roma a Amsterdam passant per Berlín. L’onada ultra ha amarat el gir conservador a Europa, tant previsible com perillós, perquè enganxa el continent en una cruïlla existencial i amb molts reptes per resoldre. Les diferents formulacions de l’extrema dreta han aconseguit ser la primera força a França, Itàlia, Àustria i Hongria, i també han fet forat a Alemanya -tercera posició- i els Països Baixos.
Són opcions polítiques que poden condicionar el rumb del Partit Popular europeu, guanyador clar de les eleccions (191 dels 720 escons), just quan la UE ha d’atendre urgències en l’àmbit de la defensa -per la guerra a Ucraïna i el desastre bèl·lic a Gaza-, la migració o l’emergència climàtica, trobar equilibris per fer compatible camp i ciutat, protegir drets civils conquerits o elegir camins per a una millor integració. L’ascens ultra pot distorsionar el projecte europeu, tot i que conservadors, socialdemòcrates i liberals mantenen la majoria. Un nou test d’estrès després del Brexit.
La fredor de l'escrutini constata com s’ha esberlat la cuirassa davant dels populismes d’extrema dreta. Reapareixen vells fantasmes a Europa, encara que hi hagi brots de resistència al mapa de les sigles conservadores clàssiques. Perquè la influència dels qui xoquen amb valors fundacionals de la UE és manifesta, ara ja no només en estats perifèrics. A la nova Eurocambra han guanyat veu opcions radicals, però sobretot ja tenen pes específic i ascendent en el joc d’aliances dirigents ultres que ja piloten o poden governar en el futur motors del continent. A França, forçat per les circumstàncies -resultat rècord de Reagrupament Nacional-, Emmanuel Macron ha forçat aquesta mateixa nit eleccions legislatives a l'estiu (30 de juny i 7 de juliol). Nous temps, precintes trencats.
El PP europeu s’havia esforçat en campanya a normalitzar la figura de Giorgia Meloni, presidenta italiana i líder de Conservadors i Reformistes, el grup d’extrema dreta més nombrós a la nova Eurocambra. Ho va deixar clar setmanes enrere Ursula Von der Leyen, que aspira a mantenir el control de la Comissió Europea, quan va apuntar que amb Meloni s’hi podia pactar, en un intent de singularitzar-la de l’altra vencedora dels comicis del 9-J, Marine Le Pen, cap de cartell de Reagrupament Nacional i aspirant a l’Elisi. La capatassa de la ultradreta francesa, altre cop primera a les urnes al seu país en uns comicis continentals en què ha escombrat el partit de Macron, és al capdavant del grup Identitat i Democràcia i ja ha provocat un terratrèmol electoral a França. Però els equilibris amb Le Pen a Brussel·les són més complicats que amb Meloni.
Al PP europeu han començat a fer moviments. Von der Leyen, la primera, que aquesta mateixa nit de diumenge s'ha mostrat partidària de mantenir la coalició amb els socialistes i liberals -l’Aliança Progressista de Socialistesi Demòcrates (135 escons) i Renovar Europa (83 escons). Els Verds (53 diputats), actor més perifèric, també podria tenir un paper. La reelecció de la presidenta de la Comissió Europea, que dependrà dels caps d'estat i de govern, i les aliances que es teixeixin a l'Eurocambra -l'ascens ultra no ha compromès majories- condicionaran el rumb en un moment crucial per a Europa en el terreny geopolític.
Succeeix que la "minoria estratègica" amb la qual s'ha definit Europa aspirava a reforçar-se just quan pugen les opcions ultres, més amenaça representa Rússia, i més dificultós és el lideratge enfront de gegants com els Estats Units i la Xina, amb millors dades de creixement econòmic i productivitat. Per al projecte europeu, expansiu en les últimes dècades per exportar -també a l’est- un model de benestar i seguretat jurídica arreu del mapa, s’intueix una etapa de dificultats.
L’independentisme, altre cop derrotat pels socialistes
A Catalunya, la desmobilització que ha estat ben perceptible durant tota la jornada, amb dades de participació sensiblement menors respecte a la cita electoral de 2019 -que va coincidir amb les municipals i el judici del procés al Tribunal Suprem-, ha tingut traducció en els resultats. Ho ha pagat l’independentisme, amb un milió de vots menys que fa cinc anys i superat clarament pel PSC, que s’ha imposat per cinquens comicis consecutius, de manera folgada, amb més d'un 30% dels suports.
El triomf sense discussió dels socialistes reforça Salvador Illa ara que s’haurà de desencallar l’escenari de la investidura, amb el primer round de la mesa del Parlament, aquest mateix dilluns. Junts, molt lluny del sostre que va aconseguir Carles Puigdemont -es queda amb un sol eurodiputat, Toni Comín-, però obté una segona posició que li permet maquillar el retrocés, després de deixar pas al PSC.
Al seu torn, ERC haurà de digerir un resultat contradictori, perquè amoroseix les anteriors patacades electorals gràcies a la coalició Ara Repúbliques amb Bildu i BNG, però queda per darrere de Junts altre cop tot i mantenir els tres eurodiputats. Amb el tercer lloc a les urnes, els republicans inicien una etapa de debat intern en què tenen decisions a prendre al Parlament i en la governança domèstica, amb Oriol Junqueras marxant per intentar tornar. El PP català, que torna a sentir-se fort, se situa com a quarta força mentre Ciutadans ha viscut l'últim capítol de la seva defunció, ara definitiva. Els resultats catalans també tenen una lectura en la particular guerra entre Sumar i Podem: els comuns s'han vist avançats per Irene Montero. Catalunya és l'única autonomia en què la formació lila obté més vots que els antics socis de Sumar.
Derrota dolça de Sánchez
La nit electoral de les europees deu haver estat una mescla de sensacions contraposades per a Alberto Núñez Feijóo, que havia convertit les europees en un nou plebiscit contra Pedro Sánchez, resolt sense èpica per als populars. Fins a 31 dels 61 diputats elegits a Espanya són de dretes, però el líder del PP només pot brandar una victòria per la mínima (22 diputats enfront dels 20 del PSOE). Perquè el triomf popular a l’Estat, escenificat amb poca eufòria per Feijóo i sense imatge al balcó de la seu del partit, no permet entomar el relat que comença el final de Sánchez, resistent davant les adversitats, encara que s'hi mesclin casos com el de Begoña Gómez. La del PSOE és una derrota dolça, que genera més interrogants per a Génova que per a la Moncloa.
Els populars han comprovat que Espanya no és aliena a l’ascens ultra, per bé que el bipartidisme hagi resistit més que en altres estats. Però Santiago Abascal i Vox s’han musculat aquest diumenge -tercera força, amb 6 eurodiputats-, aprofitant els vents que venien d’Europa, i el vot de càstig als partits tradicionals l’han capitalitzat experiments com el de l’influenciador Alvise Pérez (S’ha Acabat la Festa), amb un missatge contra la classe política i 3 escons.
Alvise serà eurodiputat -amb immunitat parlamentària que el salvarà de múltiples causes pendents per difondre informacions falses- i Vox torna a voler focus a la política espanyola mentre el PNB ha patit per conservar l'escó. Massa complicacions per a Feijóo per brandar una victòria folgada davant el PSOE, que ha queixalat en el terreny cedit per Sumar (3 diputats) i Podem (2 escons) en uns comicis polaritzats i complicats per a Yolanda Díaz. Per entendre la patacada del partit de la vicepresidenta espanyola només cal observar que ha obtingut menys vots que la coalició Ara Repúbliques i ha registrat un empat tècnic amb Alvise. Sánchez i el manual de resistència ha incorporat la versió europea, ara que la socialdemocràcia deixa pas a la força de l'onada ultra en una Europa més conservadora que mai.