- El trilema del 9-J: què està en joc a Catalunya, l'Estat i Europa?
- Tots els resultats del 9-J, en directe
El mapa de l'extrema dreta sorgit de les eleccions europees ha mostrat un ascens a gairebé tots els països, tot i que de manera irregular. Hi ha quatre països on els ultres han obtingut la primera posició: França, amb el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen superant el 30%, doblant el partit d'Emmanuel Macron i fent que aquest dissolgui l'Assemblea Nacional i convoqui legislatives; la Itàlia de Giorgia Meloni, Àustria, on el Partit de la Llibertat s'ha imposat amb un 27%, i l'Hongria de Viktor Orban, tot i que, amb un 43%, ha perdut quasi deu punts. A Alemanya, el resultat de l'extrema dreta de l'AfD és impactant, no tant per la seva força objectiva (un 15,60%) sinó perquè ha quedat per sobre de l'SPD del canceller Olaf Scholz (que queda en un escarransit 14%).
En altres països, l'extrema dreta també creix, però lluny dels partits tradicionals. És el cas de Grècia, on Solució Grega, aliat de Meloni i del grup de Conservadors i Reformistes Europeus, ha doblat resultats, amb prop d'un 10%. En aquest cas, és quarta força darrera dels conservadors de Nova Democràcia, l'esquerra radical de Syriza i l'històric PASOK, que recupera posicions.
En altres casos, però, l'extrema dreta recula. Com és el cas de Finlàndia, on el Partit dels Finlandesos -que forma part d'una coalició de govern- passa del 13% al 7%. O la derrota de Llei Justícia polonesa, que és superada pel partit centrista de Donald Tusk. L'ultra Vlaams Belang tampoc hauria aconseguit la victòria que esperava a Flandes, on s'ha imposat la N-VA, partit del centre dreta nacionalista.
Les causes d'aquest increment ultra són profundes. L'edifici social construït sobre la derrota del feixisme i l'Alemanya nazi el 1945 va erigir un model europeu de benestar que va garantir durant dècades un pacte social exitós. El triomf neoliberal de Margaret Thatcher els anys 80 va suposar una sensible regressió. La rendició d'un ampli sector de la socialdemocràcia a les tesis filothatcherianes -des del socialisme gauche caviar de França a la Tercera Via de Tony Blair- va fer perdre nervi popular als partits centrals de l'esquerra europea. És el que la periodista Anna Buj anomena "partits de zona de tràfic limitat", és a dir, els partits votats per gent que es pot permetre viure al centre de les ciutats.
El crac del 2008 va dur a un factor afegit, un sentiment de manca d'esperança. La crisi del futur, quan amplis sectors de les classes mitjanes van veure perillar la seva idea de prosperitat ha estat més aprofitada per les formacions de dreta populista, de línia euròfoba, sense que des de l'esquerra es donessin respostes eficaces per recuperar posicions. Alhora, la majoria del conservadorisme tradicional ha renunciat a fer pedagogia democràtica, intentant furgar en temes impulsats per l'extrema dreta (més control immigratori, obsessió per la seguretat) per intentar no perdre pistonada en les franges més radicalitzades de la dreta.
Enmig d'un creixent malestar, el model europeu potser ha aparegut com a massa enrevessat i costós, amb una transició ecològica que no ha estat gestionada amb prou empatia amb sectors afectats, com s'han expressat les mobilitzacions pageses. El context bèl·lic global, amb una guerra cruenta a Europa, ha fet emergir un nou discurs atlantista. El predomini de la seguretat i el rearmament com a temes de debat central en la política europea no semblen haver ajudat tampoc a aturar els corrents més conservadors del continent.
A això s'ha d'afegir que un sector de l'esquerra, la més radical, ha acceptat el pols per les batalles culturals amb l'extrema dreta, des del feminisme a l'ecologisme. Una aposta que ha tingut la seva expressió a l'estat espanyol en la llei del només sí és sí, i que ha acabat beneficiant fins al moment el bloc més reaccionari. Potser això explica l'èxit de dirigents socialdemòcrates que han sabut transmetre un full de ruta més clàssic, centrat en millores de la qualitat de vida i increment del salari mínim. El cas d'António Costa a Portugal, en el seu moment, o del PSOE de Pedro Sánchez són casos emblemàtics.