Els Amics de les Arts tenen en compte fins l'últim detall. Les proves de so prèvies al concert no acaben fins que cada to és al seu lloc. Després xerrem una estona amb ells. Frescos i alegres, però concentrats en el concert a la sala Faktoria d'Arts-La Rasa (aquest divendres passat). El grup d'èdxit del 2010 del panorama musical català ha desembarcat a Terrassa amb un bon grapat de premis, un gran impacte mediàtic i gairebé 100 concerts. Tot plegat en un sol any.
Porteu molts concerts a l'esquena en aquest últim any, però aquest a Terrassa ha estat especial, oi?
Joan Enric: Teníem una espina clavada amb Terrassa perquè en la gira passada vam tenir-hi tres persones de públic. Veníem de tocar a l’Apolo, amb 200 persones, i fèiem apostes sobre la gent que vindria. El técnic de so no anava errat: va dir ‘no en vindran ni quinze’.
El nom Els Amics de les Arts és conegut a Terrassa des de fa més de 80 anys. Es tracta d'un espai cultural. Quina coincidència!
Joan Enric: La meva xicota vivia aquí a Terrassa i quedàvem per fer el cafè al bar de Els Amics de les Arts. Aleshores, quan vam muntar el grup i pensàvem en un nom, ens va agradar molt Els Amics de les Arts perquè denota que érem gent amateur, amb ganes i amb il·lusió.
Ferran: Moltes vegades dèiem que quan algú no era professional era ‘un amic'. Això ho dèiem molt a casa i llavors en Joan Enric va explicar que hi havia un bar a Terrassa que es deia Els Amics de les Arts i ens va fer gràcia. I així va quedar.
Què fan els Amics de les Arts just abans de sortir a l'escenari?
Ferran: Concentració. També repassem els punts clau del concert.
Joan Enric: Arriba un punt que és molt important això. Quan fas un bolo al mes pots anar només ‘a veure què passa’. Però quan en fas uns cinc a la setmana necessites disciplina per no cridar, per anar a dormir d'hora, no beure, no fumar. Has d'anar a treballar.
Per tant, la clau del vostre èxit és la dedicació?
Joan Enric: Sí. És clar que, evidentment, hi ha un punt de sort. També hi ha un punt de resseguir el camí que van fer els Manel l'any passat. I això... La sort. Érem amb un disc a la mà en el moment que havíem de ser-hi. I al públic li ha agradat, que és bàsic.
Què sou abans: amics o companys de feina?
Joan Enric: Quan ens trobem, obviem que estem amb els companys de feina. Seguim fent el mateix, però ara és més divertit: ens ho passem bé, ens podem veure més dies i, a més, ens paguen per fer-ho. És una sort.
A nivell personal, què és el millor i el pitjor dels Amics de les Arts?
Ferran: El pitjor és que treballes amb els amics i el millor és que treballes amb els amics.
Joan Enric: No ens podem queixar. Crec que dir alguna cosa dolenta per part nostra seria força egoista. Tot és positiu, tot és bo, som uns privilegiats i ho estem gaudint molt.
Porteu molts concerts a l'esquena en aquest últim any, però aquest a Terrassa ha estat especial, oi?
Joan Enric: Teníem una espina clavada amb Terrassa perquè en la gira passada vam tenir-hi tres persones de públic. Veníem de tocar a l’Apolo, amb 200 persones, i fèiem apostes sobre la gent que vindria. El técnic de so no anava errat: va dir ‘no en vindran ni quinze’.
El nom Els Amics de les Arts és conegut a Terrassa des de fa més de 80 anys. Es tracta d'un espai cultural. Quina coincidència!
Joan Enric: La meva xicota vivia aquí a Terrassa i quedàvem per fer el cafè al bar de Els Amics de les Arts. Aleshores, quan vam muntar el grup i pensàvem en un nom, ens va agradar molt Els Amics de les Arts perquè denota que érem gent amateur, amb ganes i amb il·lusió.
Ferran: Moltes vegades dèiem que quan algú no era professional era ‘un amic'. Això ho dèiem molt a casa i llavors en Joan Enric va explicar que hi havia un bar a Terrassa que es deia Els Amics de les Arts i ens va fer gràcia. I així va quedar.
Què fan els Amics de les Arts just abans de sortir a l'escenari?
Ferran: Concentració. També repassem els punts clau del concert.
Joan Enric: Arriba un punt que és molt important això. Quan fas un bolo al mes pots anar només ‘a veure què passa’. Però quan en fas uns cinc a la setmana necessites disciplina per no cridar, per anar a dormir d'hora, no beure, no fumar. Has d'anar a treballar.
Per tant, la clau del vostre èxit és la dedicació?
Joan Enric: Sí. És clar que, evidentment, hi ha un punt de sort. També hi ha un punt de resseguir el camí que van fer els Manel l'any passat. I això... La sort. Érem amb un disc a la mà en el moment que havíem de ser-hi. I al públic li ha agradat, que és bàsic.
Què sou abans: amics o companys de feina?
Joan Enric: Quan ens trobem, obviem que estem amb els companys de feina. Seguim fent el mateix, però ara és més divertit: ens ho passem bé, ens podem veure més dies i, a més, ens paguen per fer-ho. És una sort.
A nivell personal, què és el millor i el pitjor dels Amics de les Arts?
Ferran: El pitjor és que treballes amb els amics i el millor és que treballes amb els amics.
Joan Enric: No ens podem queixar. Crec que dir alguna cosa dolenta per part nostra seria força egoista. Tot és positiu, tot és bo, som uns privilegiats i ho estem gaudint molt.
