Miquel Àngel Gonzàlvez és un pintor hiperrealista terrassenc amb una llarga trajectòria i un estil propi. Algunes de les seves obres estan repartides per diferents punts del món, altres es poden veure des de dissabte passat i fins el proper 30 de novembre a la casa Soler i Palet sota el títol “Punts de Vista”.
En què t'has inspirat per pintar les obres d’aquesta exposició?
Sempre m’inspiro en el que m'envolta, en la meva vida. Alguns dels personatges dels quadres són persones que formen part de la meva vida o que hi han passat.
Tens algun referent en el teu estil, l’hiperrealisme?
El meu mestre va ser Ramón Cortés, un pintor conegut de Terrassa, però ell era realista i de vegades fins i tot s’acostava a l’impressionisme. A part del que em va ensenyar ell, en la resta he estat autodidacte. No tinc un referent al qual intenti imitar. De fet, cada artista intenta tenir un estil propi.
D'on va sorgir la idea d'incorporar elements reals a la teva obra?
Un dia havia de fer un quadre amb textura de sorra i vaig dir: doncs enganxo la sorra. Després enganxava coses per imitar la roba i vaig pensar: doncs l'enganxo directament. Va ser una evolució senzilla, i de la mateixa manera que les textures van aparèixer en la meva obra, ara estan desapareixent.
Et dediques exclusivament a la pintura?
No, tinc una altra feina per guanyar-me la vida. De vegades m'he plantejat deixar-la, però per sort mai ho he fet; ara és mala època. Hi ha gent que renega dels artistes que tenen una altra feina, però si vius només de la pintura de vegades has de malvendre les teves obres o fer-ne de comercials. En aquest sentit, jo sóc lliure.
Has exposat a molts llocs.
Anava molt als Estats Units. Pintava unes sabates a les quals enganxava cordons reals i als americans els feia molta gràcia; em deien ‘el tio de les sabates’. El marxant em deia: tu porta'm sabates. I es venien el primer dia. Però amb l'11-S se'n va anar tot en orris. Ja no volien gastar, estaven espantats.
T'agradaria tornar-hi?
L'exposició, venguis o no venguis, és el reconeixement a la teva obra. Que algú et digui que li agrada la teva obra, reconforta. El que voldria és viure de la pintura, però amb l'edat que tinc ja no hi compto. Més aviat espero la jubilació per poder-m’hi dedicar tot el dia...
En què t'has inspirat per pintar les obres d’aquesta exposició?
Sempre m’inspiro en el que m'envolta, en la meva vida. Alguns dels personatges dels quadres són persones que formen part de la meva vida o que hi han passat.
Tens algun referent en el teu estil, l’hiperrealisme?
El meu mestre va ser Ramón Cortés, un pintor conegut de Terrassa, però ell era realista i de vegades fins i tot s’acostava a l’impressionisme. A part del que em va ensenyar ell, en la resta he estat autodidacte. No tinc un referent al qual intenti imitar. De fet, cada artista intenta tenir un estil propi.
D'on va sorgir la idea d'incorporar elements reals a la teva obra?
Un dia havia de fer un quadre amb textura de sorra i vaig dir: doncs enganxo la sorra. Després enganxava coses per imitar la roba i vaig pensar: doncs l'enganxo directament. Va ser una evolució senzilla, i de la mateixa manera que les textures van aparèixer en la meva obra, ara estan desapareixent.
Et dediques exclusivament a la pintura?
No, tinc una altra feina per guanyar-me la vida. De vegades m'he plantejat deixar-la, però per sort mai ho he fet; ara és mala època. Hi ha gent que renega dels artistes que tenen una altra feina, però si vius només de la pintura de vegades has de malvendre les teves obres o fer-ne de comercials. En aquest sentit, jo sóc lliure.
Has exposat a molts llocs.
Anava molt als Estats Units. Pintava unes sabates a les quals enganxava cordons reals i als americans els feia molta gràcia; em deien ‘el tio de les sabates’. El marxant em deia: tu porta'm sabates. I es venien el primer dia. Però amb l'11-S se'n va anar tot en orris. Ja no volien gastar, estaven espantats.
T'agradaria tornar-hi?
L'exposició, venguis o no venguis, és el reconeixement a la teva obra. Que algú et digui que li agrada la teva obra, reconforta. El que voldria és viure de la pintura, però amb l'edat que tinc ja no hi compto. Més aviat espero la jubilació per poder-m’hi dedicar tot el dia...
