En Peyu, un dels tres protagonistes del programa Working de Canal Català, presenta Jo tinc un amic que... a la Sala Pepe Rubianes del Club Capitol de Barcelona dins el cicle Comedy Zoo. L’espectacle ha estat prorrogat fins el proper dia 25 d’abril.
Entrem a la sala. Seiem. Ens preparem per veure un monòleg. Tot ho sembla. Hi ha un tamboret amb un micròfon al davant però, en només tres minuts, ens adonem que ‘Jo tinc un amic que...’ és molt més que això.
Quan em vaig plantejar fer un espectacle tenia com una contradicció interior: em sentia còmode en el terreny humorístic però em feia una mica de mandra fer un monòleg de tamboret i micròfon. Llavors, juntament amb el director Xavier Boada, vam crear aquest tècnic de so: un tio molt peculiar, molt simple, que ens serveix per criticar els tòpics dels monòlegs. El còmic arriba tard, i això ens serveix d’excusa per crear tot un espectacle.
Precisament, s’acaba posant en qüestió la mateixa pràctica de fer monòlegs.
Sí...una mica sí. El tècnic aprofita que no hi ha el monologuista per carregar-se’l una mica. Critica tòpics com ho és el títol de l’espectacle: ‘Jo tinc un amic que...’, i per això hem optat per un monòleg més teatral, amb una posada en escena i un personatge un pèl estrany, però interessant, i que cau bé al públic. Aquesta és la principal diferència amb la resta de monòlegs que estem acostumats a veure.
La figura del tècnic?
Exacte. Aquí surt un tècnic que sense voler fer gràcia explica coses que ell no entén i que, per ell, no fan gràcia. Salvant les distàncies, és una mica aquell joc que feia l’Eugenio d’explicar acudits des de la màxima serietat. Que quedi clar que no és el mateix, eh? Que no vingui ningú a veure explicar acudits... hehehe [riu]
Amb la introducció ‘Jo tinc un amic que...’ s’aprofita per desgranar les baixeses dels diferents personatges. Amb amics com aquest... qui vol enemics?
Realment el tio, el tècnic, només ha de pujar a l’escenari a excusar el retard de l’artista, però es va embolicant i va parlant de personatges que coneix, els imita tímidament, els critica... Parla sobretot de coses que no entén, com els contes infantils, les pel·lícules de por, els gossos i la gent que els passeja... inifinitat de temes...
Val més tenir-lo com a amic...
Clar, perquè en tots els temes aprofita per criticar personatges que tothom identifica com la seva tieta, les nòvies dels amics que anul·len l’amic, els capellans, els jubilats, els adolescents... hi ha una mica de llenya per a tots. Vull fugir de l’adjectiu original, perquè actualment tot el que es fa i es veu és tan i tan original... que la mateixa paraula “original” ja és poc original, però en aquest cas, si com a espectador esperes veure un monòleg, segurament hi trobes una cosa “original”.
Amb 23 anys, en Peyu ha estat guionista i humorista del programa ‘Piscina comunitària’ i ‘Working’ de Canal Català. A més a més participa a ‘El matí i la mare que el va parir’ de Ràdio Flaixbac.
Entrem a la sala. Seiem. Ens preparem per veure un monòleg. Tot ho sembla. Hi ha un tamboret amb un micròfon al davant però, en només tres minuts, ens adonem que ‘Jo tinc un amic que...’ és molt més que això.
Quan em vaig plantejar fer un espectacle tenia com una contradicció interior: em sentia còmode en el terreny humorístic però em feia una mica de mandra fer un monòleg de tamboret i micròfon. Llavors, juntament amb el director Xavier Boada, vam crear aquest tècnic de so: un tio molt peculiar, molt simple, que ens serveix per criticar els tòpics dels monòlegs. El còmic arriba tard, i això ens serveix d’excusa per crear tot un espectacle.
Precisament, s’acaba posant en qüestió la mateixa pràctica de fer monòlegs.
Sí...una mica sí. El tècnic aprofita que no hi ha el monologuista per carregar-se’l una mica. Critica tòpics com ho és el títol de l’espectacle: ‘Jo tinc un amic que...’, i per això hem optat per un monòleg més teatral, amb una posada en escena i un personatge un pèl estrany, però interessant, i que cau bé al públic. Aquesta és la principal diferència amb la resta de monòlegs que estem acostumats a veure.
La figura del tècnic?
Exacte. Aquí surt un tècnic que sense voler fer gràcia explica coses que ell no entén i que, per ell, no fan gràcia. Salvant les distàncies, és una mica aquell joc que feia l’Eugenio d’explicar acudits des de la màxima serietat. Que quedi clar que no és el mateix, eh? Que no vingui ningú a veure explicar acudits... hehehe [riu]
Amb la introducció ‘Jo tinc un amic que...’ s’aprofita per desgranar les baixeses dels diferents personatges. Amb amics com aquest... qui vol enemics?
Realment el tio, el tècnic, només ha de pujar a l’escenari a excusar el retard de l’artista, però es va embolicant i va parlant de personatges que coneix, els imita tímidament, els critica... Parla sobretot de coses que no entén, com els contes infantils, les pel·lícules de por, els gossos i la gent que els passeja... inifinitat de temes...
Val més tenir-lo com a amic...
Clar, perquè en tots els temes aprofita per criticar personatges que tothom identifica com la seva tieta, les nòvies dels amics que anul·len l’amic, els capellans, els jubilats, els adolescents... hi ha una mica de llenya per a tots. Vull fugir de l’adjectiu original, perquè actualment tot el que es fa i es veu és tan i tan original... que la mateixa paraula “original” ja és poc original, però en aquest cas, si com a espectador esperes veure un monòleg, segurament hi trobes una cosa “original”.
Amb 23 anys, en Peyu ha estat guionista i humorista del programa ‘Piscina comunitària’ i ‘Working’ de Canal Català. A més a més participa a ‘El matí i la mare que el va parir’ de Ràdio Flaixbac.
