El pont de Sant Pere sobre el Parc de Vallparadís és avui una de les icones de la ciutat. La majoria de la gent no se sabria imaginar tot l'entorn sense aquesta peça. Però no sempre hi ha estat. I li va venir de poc de ser enderrocat no fa pas tant, uns 98 anys. L’any 1917, amb el poble de Sant Pere ja agregat a Terrassa des del 1904, el tema del pont pren un caire radical fins que esclata una dura polèmica entre els partits polítics del moment. Es vol enderrocar i fer-ne un altre o construir un terraplè, per una banda, i per l'altra es vol conservar. Les campanyes en pro i en contra van durar dos anys. I la decisió final provoca un dels debats més maratonians dins de la història de consistori terrassenc. Finalment, guanya l'opció de conservar-lo.

La construcció és fruit de la rivalitat entre els vilatans de Terrassa i la pagesia del terme. El que fa esclatar els antagonismes és la proposta d'edificar una nova església per arrabassar la parroquialitat de les Esglésies de Sant Pere. Els forans o pagesos projecten un pont per unir les dues ribes del torrent per apaivagar les queixes de trànsit dels vilatans fins a la parròquia de Sant Pere.

Una estructura baixa
El 30 de març del 1558 s'aprova la construcció. El primer projecte és un pont de poca altura, però queda en un miratge. El moment econòmic de mitjans del segle XVI no era l'idoni per a despeses en grans projectes.

Vint-i-un anys després els pagesos es reuneixen per decidir definitivament la construcció. L’any 1581 començen els treballs de fonamentació. L'obra va lenta amb aturades intermitents per les dificultats d'obtenir materials i els diners. Es reemprenen les feines el 1595.

El 1601 el bisbe de Barcelona, Alonso de Coloma, pren definitivament la decisió de decretar el trasllat de la parroquialitat a la nova església del Sant Esperit de la vila de Terrassa. Conscient dels ressentiments i per calmar els ànims, accedeix a la petició dels santperencs d'enderrocar les capelles de Santa Eulàlia i Sant Sadurní, profanades i en ruïnes, i d’aquesta manera es poden aprofitar els carreus en la fabricació del pont. Però no és prou incentiu per donar-hi l'empenta necessària, ja que continuen les interrupcions, amb l'afegit dels freqüents esfondraments de l'obra ja bastida, producte de les aturades.

L’any 1609 el mestre de cases Ramon Suris, que pren possessió de la direcció, fa un informe del problemàtic ritme de treball i es queixa de tots els problemes. Les pauses, despreocupació i desencís general fan que el Consell, el 13 de març del 1616, prengui la decisió d'obligar el veïnat a col·laborar amb les seves cavalcadures a traginar els materials, i que aquest deure es faci per ordre de torns. Qui no obeeixi serà multat amb 20 sous.

A les darreries de l’any 1625 s'acaben les obres del pont, o així ho dedueix Josep Soler i Palet per la desautorització, el 7 de gener del 1626, del Consell de sobrecarregar-lo i s’ordena expressament que "no passin carretes pel pont de Sant Pere". Aquesta prohibició tant es pot interpretar com que el pont estava acabat de construir i es volien prendre precaucions o bé que ressorgien novament alguns defectes de construcció de l'obra.

A la fi queden units el municipi de Terrassa i la part forana. També dóna un pas més viable als terrassencs cap els camins de Matadepera i Castellar. Per als santperencs significa poder baixar als tallers i fàbriques de la vila més fàcilment. El 15 de maig del 1791 es produeix l'esfondrament d'un dels tres arcs, el més proper al carrer de la Creu Gran, i es procedeix a adobar-lo amb obra de totxo.

La concessió de la independència als forans de la vila com a poble de Sant Pere, l'any 1800, provoca la divisió de les línies termals. Les dues ribes del torrent de Vallparadís fan d’ambigua línia divisòria. Aquesta la marca el corriol d’aigua del seu fondal que determinaria la divisió del pont en dues parts. El pas del corriol per sota de l'arc més proper al carrer de la Creu Gran provoca que un terç del pont correspongui a Terrassa i dos terços a Sant Pere. Això genera un nou seguit de desavinences. Els terrassencs no contribueixen al manteniment de la seva part.

La barana més polèmica
El 1960, quan es projecta l'eixamplament del pont, s'adonen que l’estructura interior està buida de construcció i està plena de grava, terra i runes.

Les noves vies obertes cap el nord, a llevant el pas de la carretera de Castellar per sobre la línia del tren i a ponent la prolongació de la Rambla cap a les avingudes de Josep Tarradellas i de l'Abat Marcet, deixen el pont en l'oblit. El pas definitiu per a la seva conservació es produeix a finals dels setanta arran del despertar de la sensibilitat ciutadana per la conservació dels elements històrics i artístics i el pont de Sant Pere és inclòs al Catàleg de Edificis Històrico-artístics.

Una altra fita és la inclusió com a element integrant en el Pla Especial del Parc de Vall- paradís, aprovat l’any 1989. Tot i això, l'any 1999 rep un nou absurd amb la col·locació d’unes baranes de seguretat que no s'adiuen amb l'estètica històrica.

Es dissenya una barana amb una estructura metàl·lica amb cables, que l'opinió pública terrassenca, per mitjà de la premsa local, qualifica "d'estenedors", i demana a les autoritats la retirada "dels ferros". Fins i tot algun burleta hi va estendre la roba.