“Va ser horrorós”. Així de contundent comença Francisco Hernando el relat sobre la seva experiència durant la riuada del 1962. Pocs dies després que es compleixin 48 anys d’aquell fatídic 25 de setembre en què mig Vallès Occidental va inundar-se, Francisco recorda el xoc que va patir quan van trobar el seu pare, ja sense vida, sobre la via del tren. “Treballava de porter a la Rambla de Terrassa i, en veure que el nivell de l’aigua creixia, va enfilar-se a una taula”. El corrent el va arrossegar més d'un quilòmetre.
L’inici del dia havia estat assolellat i ningú podia preveure el què succeïria aquella nit. Cap al migdia va començar a ploure i, entre les nou i les dotze de la nit, van arribar a caure 225 litres per metre quadrat, una tromba d’aigua per a la qual el riu Ripoll i les rieres del Vallès no estaven preparats. L'aiguat va endur-se tot el que va trobar al seu pas, incloent cases, fàbriques, cotxes, arbres i moltes vides. Francisco es trobava a casa amb la seva dona i els seus dos fills petits i, com van poder, van anar traient l'aigua que entrava a casa amb mantes. La seva filla, que tenia 7 anys, recorda que sentia cridar les veïnes. “Reclamaven l'ajuda del meu pare, però ell no podia anar-hi perquè ja tenia prou feina a casa. Els va dir que no sortissin i ens vam salvar tots”. La seva casa, però, va quedar força afectada.
Construccions precàries
L'arribada d'immigració a la comarca durant els anys 1940 i 1950 va portar la creació de barris marginals a la vora del riu, amb un gran descontrol urbanístic i amb construccions de molta mala qualitat. Aquests barris van ser els més afectats per la riuada, especialment el de Les Arenes de Terrassa i l'Escardívol de Rubí, que van ser completament arrasats.
Durant la riuada la Roser Via va perdre les seves tres germanes, dos nebots i un cunyat. Tots ells vivien a l'Escardívol. “Feia poc que m'havia casat i me n'havia anat a viure a un altre barri. Aquella nit el meu marit i jo ens en vam anar a dormir i, a la matinada, una amiga em va trucar per preguntar-me si sabia el que havia passat”, explica emocionada. “Només vam recuperar els cossos de dues de les meves germanes”. La resta, com molta altra gent, van desaparèixer. Alguns cossos, fins i tot, van ser trobats al mar.
Fins a dos metres
A la rambla d'Ègara de Terrassa, que en aquell moment s'anomenava Avinguda del Caudillo, l'obturació del col·lector pels materials arrossegats va fer sortir la riuada a la superfície i el nivell de l'aigua va assolir els dos metres. Allà hi va tenir lloc una de les escenes més conegudes de la riuada, la de la dona que es va trobar despullada aferrada a un tronc i coberta de fang.
Un altre dels episodis més recordats va ser el del tren dels Ferrocarrils de Catalunya, avui els FGC. Un convoi amb 105 passatgers va quedar aturat a causa de la tempesta després de creuar el pont entre les Fonts i Terrassa, que va esfondrar-se minuts després. Des de les finestres es podien veure cotxes i troncs arrossegats per l'aigua.
El pànic va fer que els passatgers volguessin llançar-se a l'aigua, però el maquinista, Luis Ruiz, i dos ferroviaris més van aconseguir mantenir les portes tancades. Dues hores més tard, quan el nivell de l'aigua ja baixava, els 105 passatgers van sortir del tren amb taulons i il·luminant-se amb diaris encesos com torxes.
Quasi mil morts
No hi ha una xifra exacta, però es calcula que la riuada va deixar quasi un miler de morts, dels quals més de 300 eren de Terrassa. No en van ser, però, les úniques víctimes. Tots els habitants de les poblacions afectades van perdre-hi alguna cosa: familiars, amics, la casa, el negoci. Encara avui, molts coneixen algú que al 25 de setembre de 1962 va viure en primera persona la major catàstrofe de la comarca.
El dia després de la catàstrofe
La nit del 25 de setembre del 1962 molts vallesans dormien mentre l'aigua devastava part de la comarca. “La meva mare va arribar a casa alarmada. I jo vaig pensar: quines coses explica! Somiatruites!” explica Fèlix Torres, que llavors tenia 30 anys. “Però l'endemà, quan vaig sortir per anar a treballar, el primer que vaig haver de fer va ser arremangar-me els pantalons”. No va ser conscient de la magnitud de la catàstrofe, però, fins que va arribar a la fàbrica on treballava, situada al carrer d'Arquimedes de Terrassa, i va trobar-se l'interior arrasat per l'efecte de l'aigua.
El dia després va ser, potser, el més dur pels qui havien sobreviscut. Tots els qui havien perdut algun familiar o amic van haver d'anar a Barcelona, al dipòsit, a reconèixer els cadàvers. Van haver de suportar un espectacle dantesc i molts d'ells no van trobar mai qui buscaven. Els danys materials també van ser molt importants. Es van calcular unes pèrdues de 2.600 milions de pessetes i, segons unes estimacions aproximades, quasi 4.500 persones van perdre la casa. A més, moltes es van quedar sense feina. A Sabadell, per exemple, l'aiguat va arrasar totes les indústries situades dins o al costat del curs fluvial.
Els primers dies després de la catàstrofe el Vallès va ser el centre d'atenció de tot el país. Moltes de les autoritats de l'època van visitar les poblacions més afectades, fins i tot Francisco Franco, que va aconseguir passejar per Terrassa sense embrutar-se els peus de fang. La solidaritat des de la resta d'Espanya i de França va ser notable. D'allà van arribar grans quantitats d'aliments i de material útil per a la situació, com grans remeses de botes. A més, incomptables voluntaris van oferir la seva ajuda.
Començar la reconstrucció
Superada la situació inicial, calia començar la reconstrucció. La Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va redreçar el cabal del riu, ampliant el seu llit i construint defenses de formigó. Per la seva banda, l’Estat va donar ajudes econòmiques als familiars de les víctimes mortals i també a aquells que havien sofert danys en el seu habitatge i als qui l’havien perdut. Al 26 de setembre, molts vallesans van començar una nova vida. Mai més s'ha construït a la vora de la riera.
L’inici del dia havia estat assolellat i ningú podia preveure el què succeïria aquella nit. Cap al migdia va començar a ploure i, entre les nou i les dotze de la nit, van arribar a caure 225 litres per metre quadrat, una tromba d’aigua per a la qual el riu Ripoll i les rieres del Vallès no estaven preparats. L'aiguat va endur-se tot el que va trobar al seu pas, incloent cases, fàbriques, cotxes, arbres i moltes vides. Francisco es trobava a casa amb la seva dona i els seus dos fills petits i, com van poder, van anar traient l'aigua que entrava a casa amb mantes. La seva filla, que tenia 7 anys, recorda que sentia cridar les veïnes. “Reclamaven l'ajuda del meu pare, però ell no podia anar-hi perquè ja tenia prou feina a casa. Els va dir que no sortissin i ens vam salvar tots”. La seva casa, però, va quedar força afectada.
Construccions precàries
L'arribada d'immigració a la comarca durant els anys 1940 i 1950 va portar la creació de barris marginals a la vora del riu, amb un gran descontrol urbanístic i amb construccions de molta mala qualitat. Aquests barris van ser els més afectats per la riuada, especialment el de Les Arenes de Terrassa i l'Escardívol de Rubí, que van ser completament arrasats.
Durant la riuada la Roser Via va perdre les seves tres germanes, dos nebots i un cunyat. Tots ells vivien a l'Escardívol. “Feia poc que m'havia casat i me n'havia anat a viure a un altre barri. Aquella nit el meu marit i jo ens en vam anar a dormir i, a la matinada, una amiga em va trucar per preguntar-me si sabia el que havia passat”, explica emocionada. “Només vam recuperar els cossos de dues de les meves germanes”. La resta, com molta altra gent, van desaparèixer. Alguns cossos, fins i tot, van ser trobats al mar.
Fins a dos metres
A la rambla d'Ègara de Terrassa, que en aquell moment s'anomenava Avinguda del Caudillo, l'obturació del col·lector pels materials arrossegats va fer sortir la riuada a la superfície i el nivell de l'aigua va assolir els dos metres. Allà hi va tenir lloc una de les escenes més conegudes de la riuada, la de la dona que es va trobar despullada aferrada a un tronc i coberta de fang.
Un altre dels episodis més recordats va ser el del tren dels Ferrocarrils de Catalunya, avui els FGC. Un convoi amb 105 passatgers va quedar aturat a causa de la tempesta després de creuar el pont entre les Fonts i Terrassa, que va esfondrar-se minuts després. Des de les finestres es podien veure cotxes i troncs arrossegats per l'aigua.
El pànic va fer que els passatgers volguessin llançar-se a l'aigua, però el maquinista, Luis Ruiz, i dos ferroviaris més van aconseguir mantenir les portes tancades. Dues hores més tard, quan el nivell de l'aigua ja baixava, els 105 passatgers van sortir del tren amb taulons i il·luminant-se amb diaris encesos com torxes.
Quasi mil morts
No hi ha una xifra exacta, però es calcula que la riuada va deixar quasi un miler de morts, dels quals més de 300 eren de Terrassa. No en van ser, però, les úniques víctimes. Tots els habitants de les poblacions afectades van perdre-hi alguna cosa: familiars, amics, la casa, el negoci. Encara avui, molts coneixen algú que al 25 de setembre de 1962 va viure en primera persona la major catàstrofe de la comarca.
El dia després de la catàstrofe
La nit del 25 de setembre del 1962 molts vallesans dormien mentre l'aigua devastava part de la comarca. “La meva mare va arribar a casa alarmada. I jo vaig pensar: quines coses explica! Somiatruites!” explica Fèlix Torres, que llavors tenia 30 anys. “Però l'endemà, quan vaig sortir per anar a treballar, el primer que vaig haver de fer va ser arremangar-me els pantalons”. No va ser conscient de la magnitud de la catàstrofe, però, fins que va arribar a la fàbrica on treballava, situada al carrer d'Arquimedes de Terrassa, i va trobar-se l'interior arrasat per l'efecte de l'aigua.
El dia després va ser, potser, el més dur pels qui havien sobreviscut. Tots els qui havien perdut algun familiar o amic van haver d'anar a Barcelona, al dipòsit, a reconèixer els cadàvers. Van haver de suportar un espectacle dantesc i molts d'ells no van trobar mai qui buscaven. Els danys materials també van ser molt importants. Es van calcular unes pèrdues de 2.600 milions de pessetes i, segons unes estimacions aproximades, quasi 4.500 persones van perdre la casa. A més, moltes es van quedar sense feina. A Sabadell, per exemple, l'aiguat va arrasar totes les indústries situades dins o al costat del curs fluvial.
Els primers dies després de la catàstrofe el Vallès va ser el centre d'atenció de tot el país. Moltes de les autoritats de l'època van visitar les poblacions més afectades, fins i tot Francisco Franco, que va aconseguir passejar per Terrassa sense embrutar-se els peus de fang. La solidaritat des de la resta d'Espanya i de França va ser notable. D'allà van arribar grans quantitats d'aliments i de material útil per a la situació, com grans remeses de botes. A més, incomptables voluntaris van oferir la seva ajuda.
Començar la reconstrucció
Superada la situació inicial, calia començar la reconstrucció. La Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va redreçar el cabal del riu, ampliant el seu llit i construint defenses de formigó. Per la seva banda, l’Estat va donar ajudes econòmiques als familiars de les víctimes mortals i també a aquells que havien sofert danys en el seu habitatge i als qui l’havien perdut. Al 26 de setembre, molts vallesans van començar una nova vida. Mai més s'ha construït a la vora de la riera.
