Quan parlem de jazz flamenc ens vénen pocs noms al cap. Sens dubte, un d’ells és Perico Sambeat, el saxofonista valencià que ha armat una Big Band per tocar-hi flamenc. Enguany, l’organització del Jazz Terrassa l’ha guardonat amb el premi Jazzterrassman, en commemoració a la seva gran carrera i a més de trenta anys de col·laboració amb l’entitat i el festival.
Què significa per a tu que t’hagin donat aquest premi?
És una gran alegria; el festival de Terrassa és un dels meus preferits del món, porto col·laborant amb ells més de trenta anys. I és una alegria també perquè els anteriors guardonats són gent que admiro moltíssim.
Per què és un dels teus preferits?
És un festival molt fidel al que jo entenc que és el jazz. No fan concessions, i tota la programació és de primera línia, de molta qualitat. En segon lloc, és una programació molt gran per a una ciutat tan petitona, que l'equipara de llarg amb el festival de Barcelona, que està aquí al costat. A més, molts festivals espanyols suposen una pluja torrencial de jazz enmig de la sequera. En canvi, a Terrassa hi ha una programació meravellosa tot l'any. A part, m'hi sento molt bé i molt ben tractat.
Has tocat una trentena de cops a Terrassa. Què té el públic d’aquí?
El públic de Terrassa és molt culte i molt entusiasta. Hi ha alguns llocs on és difícil connectar amb el públic si no estan molt ficats en el món del jazz, però a Terrassa la gent no només hi entén molt, sinó que van a veure jazz sense prejudicis.
Dius que el Festival és molt fidel “al que és el jazz” però precisament tu véns acompanyat de la Flamenco Big Band.
Sí, perquè el que és el jazz no té res a veure amb el fusion. Jo sóc dels que creuen que el jazz va néixer de la fusió de cultures i s'enriqueix d'elles, però hi ha un rerefons jazzístic que es basa en la improvisació, en la interacció dels músics, en el coneixement profund de la tradició del jazz, i crec que això configura el que jo anomeno “jazz amb profunditat”, sigui fusion o sigui el que sigui. Però jo estic a favor de qualsevol tipus d'avantguarda i de fusion i d'experimentació.
Per què has escollit la Flamenco Big Band per a què t’acompanyi?
Em va trucar el meu amic Valentí per dir-me que m'havien donat aquest premi i que cada any feien una jam session per commemorar-ho, en què hi participaven els amics del músic, i era com una festa i tots tocaven feliços. De fet, jo hi vaig tocar quan van donar el premi a en Jorge Pardo. Li vaig donar una llista al Valentí, i llavors vam adonar-nos que tots els músics que volia convidar tocaven a la Big Band. Per això, aquest any, no hi haurà jam session i només farem el concert.
N’hi ha que diuen que el jazz i el flamenc congenien tan bé perquè els dos vénen de l’opressió de classe de negres igitanos.
Sobre el flamenc no he reflexionat tant, però potser sí que guarda aquesta similitud amb el jazz que m'estàs comentant. Pensant sobre el jazz, que sens dubte ve de la barreja de la cultura dels negres africans amb la poca cultura de música europea que hi havia als Estats Units a principis del segle XX, em vaig adonar que a Amèrica s'han donat tres corrents interessantíssims de la música del segle XX: un és el jazz, un altre és la Bossa Nova i l'últim és el Son. I els tres provenen dels esclaus africans que van barrejar la seva cultura amb les cultures occidentals. Potser el flamenc també.
Deien de tu que eres una gran promesa del bop i, de cop i volta, et vas passar al flamenc.
Bé, al flamenc i a moltes altres coses. La veritat és que allò de “promesa be bop” era una llosa que portava a sobre, perquè no volia que m’etiquetessin com un bopper. M'honra moltíssim tenir un profund coneixement de la tradició, i el be bop és bàsic, però estar encasellat em molestava bastant. Em sento molt alliberat ara que ja no se m'identifica amb aquesta faceta.
Quin és l’àmbit on et sents més còmode?
Jo sóc músic de jazz, sens dubte, i el meu disc de flamenc és un disc de jazz. Tots els discs de fusion que pugui haver fet, ja sigui amb hip-hop, clàssica, poesia... Tots me'ls emporto al meu propi territori, que és el jazz.
Amb la Flamenco Big Band toqueu exclusivament temes que has composat i arreglat tu mateix. No hi ha referents?
Referents del jazz flamenc n'hi ha pocs; de flamenc amb big band n'hi ha poquíssims! Potser el primer és aquell Jazzpaña, que de flamenc tenia ben poca cosa, la veritat. No hi ha possibilitat de tocar un altre repertori, perquè no n'hi ha.
Acabes de publicar un disc de balades molt més íntim. És per compensar la força del flamenc?
No és aquesta la intenció, ho he fet per pur plaer. Per contrarrestar no funcionaria, tot el que toco és en clau de bolero i balada de jazz.
Al flamenc no li ve una mica grossa la Big Band? El flamenc és una gran música, d'una complexitat tremenda, no crec que li vagi gran cap tipus de formació. Alguns discos de Camarón ja estan fets amb gran orquestra. I si no s'ha fet abans, ja tocava.
Què significa per a tu que t’hagin donat aquest premi?
És una gran alegria; el festival de Terrassa és un dels meus preferits del món, porto col·laborant amb ells més de trenta anys. I és una alegria també perquè els anteriors guardonats són gent que admiro moltíssim.
Per què és un dels teus preferits?
És un festival molt fidel al que jo entenc que és el jazz. No fan concessions, i tota la programació és de primera línia, de molta qualitat. En segon lloc, és una programació molt gran per a una ciutat tan petitona, que l'equipara de llarg amb el festival de Barcelona, que està aquí al costat. A més, molts festivals espanyols suposen una pluja torrencial de jazz enmig de la sequera. En canvi, a Terrassa hi ha una programació meravellosa tot l'any. A part, m'hi sento molt bé i molt ben tractat.
Has tocat una trentena de cops a Terrassa. Què té el públic d’aquí?
El públic de Terrassa és molt culte i molt entusiasta. Hi ha alguns llocs on és difícil connectar amb el públic si no estan molt ficats en el món del jazz, però a Terrassa la gent no només hi entén molt, sinó que van a veure jazz sense prejudicis.
Dius que el Festival és molt fidel “al que és el jazz” però precisament tu véns acompanyat de la Flamenco Big Band.
Sí, perquè el que és el jazz no té res a veure amb el fusion. Jo sóc dels que creuen que el jazz va néixer de la fusió de cultures i s'enriqueix d'elles, però hi ha un rerefons jazzístic que es basa en la improvisació, en la interacció dels músics, en el coneixement profund de la tradició del jazz, i crec que això configura el que jo anomeno “jazz amb profunditat”, sigui fusion o sigui el que sigui. Però jo estic a favor de qualsevol tipus d'avantguarda i de fusion i d'experimentació.
Per què has escollit la Flamenco Big Band per a què t’acompanyi?
Em va trucar el meu amic Valentí per dir-me que m'havien donat aquest premi i que cada any feien una jam session per commemorar-ho, en què hi participaven els amics del músic, i era com una festa i tots tocaven feliços. De fet, jo hi vaig tocar quan van donar el premi a en Jorge Pardo. Li vaig donar una llista al Valentí, i llavors vam adonar-nos que tots els músics que volia convidar tocaven a la Big Band. Per això, aquest any, no hi haurà jam session i només farem el concert.
N’hi ha que diuen que el jazz i el flamenc congenien tan bé perquè els dos vénen de l’opressió de classe de negres igitanos.
Sobre el flamenc no he reflexionat tant, però potser sí que guarda aquesta similitud amb el jazz que m'estàs comentant. Pensant sobre el jazz, que sens dubte ve de la barreja de la cultura dels negres africans amb la poca cultura de música europea que hi havia als Estats Units a principis del segle XX, em vaig adonar que a Amèrica s'han donat tres corrents interessantíssims de la música del segle XX: un és el jazz, un altre és la Bossa Nova i l'últim és el Son. I els tres provenen dels esclaus africans que van barrejar la seva cultura amb les cultures occidentals. Potser el flamenc també.
Deien de tu que eres una gran promesa del bop i, de cop i volta, et vas passar al flamenc.
Bé, al flamenc i a moltes altres coses. La veritat és que allò de “promesa be bop” era una llosa que portava a sobre, perquè no volia que m’etiquetessin com un bopper. M'honra moltíssim tenir un profund coneixement de la tradició, i el be bop és bàsic, però estar encasellat em molestava bastant. Em sento molt alliberat ara que ja no se m'identifica amb aquesta faceta.
Quin és l’àmbit on et sents més còmode?
Jo sóc músic de jazz, sens dubte, i el meu disc de flamenc és un disc de jazz. Tots els discs de fusion que pugui haver fet, ja sigui amb hip-hop, clàssica, poesia... Tots me'ls emporto al meu propi territori, que és el jazz.
Amb la Flamenco Big Band toqueu exclusivament temes que has composat i arreglat tu mateix. No hi ha referents?
Referents del jazz flamenc n'hi ha pocs; de flamenc amb big band n'hi ha poquíssims! Potser el primer és aquell Jazzpaña, que de flamenc tenia ben poca cosa, la veritat. No hi ha possibilitat de tocar un altre repertori, perquè no n'hi ha.
Acabes de publicar un disc de balades molt més íntim. És per compensar la força del flamenc?
No és aquesta la intenció, ho he fet per pur plaer. Per contrarrestar no funcionaria, tot el que toco és en clau de bolero i balada de jazz.
Al flamenc no li ve una mica grossa la Big Band? El flamenc és una gran música, d'una complexitat tremenda, no crec que li vagi gran cap tipus de formació. Alguns discos de Camarón ja estan fets amb gran orquestra. I si no s'ha fet abans, ja tocava.
