Shania Twain, Beatles, Creedence Clearwater Revival, Kenny Rogers, els Beach Boys i el folk americà són els protagonistes de l'educació musical de la Miriam Aguado (Terrassa, 1981). Després de quinze anys experimentant amb Shakesbeer i Wintellers, ha trobat els acompanyants ideals.

La fórmula s'anomena Moments, perquè buscaven una paraula que sonés igual en català que en anglès "i sandvitx i pàrquing sonen lletges". Han passat de duet a sextet, cosa que dificulta consensuar horaris d'assaig però que no varia la dinàmica de treball: la Míriam ve a l'estudi amb lletres i melodies al cap i cadascú hi diu la seva. Amb el suport logístic de SBD Management, cosa que fa que "només ens hàgim de preocupar de compondre, assajar i sortir a l'escenari". Considera que la seva banda fa una "tasca terapèutica perquè en una hora i mitja intentem que la gent no pensi en la crisi".  Han trigat un any i mig a enllestir el CD, la mateixa feina de formiga amb què volen seduir el públic: un per un. Publiquen "7 colors"

- Què hi podem trobar en el vostre primer disc?
Pop rock, country... dos temes en català i la resta en anglès.

- Per què aquesta barreja?
Les cançons em surten en anglès però he après a fer-ne en català.

- I no és un suïcidi crear un grup musical enmig de la crisi?
Nosaltres seguim apostant per la música. Ho hem fet com a cosa personal i per la gent que ens ha anat seguint des del primer dia.

- Què us han aportat els exmembres de Sangtraït, Martín Rodríguez i Joan Cardoner?
El Joan ha fet de productor i ha incorporat arranjaments heavys. Jo tiro cap al folk i ell cap al rock més extrem i aquesta combinació dóna color. El Martin ens ha gravat unes bateries estupendes.

- Us plantegeu professionalitzar-vos a llarg termini?
És molt complicat. Aixeques una pedra i et surten 50.000 grups.

- I què us diferencia de la resta?
En els grups de pop-rock t'esperes que els 'solos' siguin de guitarra elèctrica i nosaltres els fem amb teclats.

- Encara es manté aquell prejudici segons el qual la música que ve de fora és automàticament millor que la que es fa aquí?
És trist però segueix vigent, quan ets català i fas música en anglès no se t'obren les portes. Però nosaltres fem el que ens agrada, no hem anat a vendre, si no, estaríem fent un altre tipus de música.

- Com veu l'escena musical a la ciutat?
Hi ha molts grups però falten més locals, i ni l'Ajuntament ni la Generalitat faciliten les coses. Han de ser més flexibles a l'hora de donar les llicències als bars perquè s'hi puguin fer concerts.

- Falta cultura musical?
Sí, la gent no està acostumada a pagar per veure un grup que no coneix massa i et demanen si en l'entrada de 3 euros no hi va inclòs un 2x1. A Londres, Alemanya o a Suïssa la gent paga per anar a veure concerts i ningú es queixa. Culturalment, la música ha quedat en un segon terme per als joves. També hi ha la concepció que el que és barat és dolent, però si és car tampoc hi van... I a Terrassa, si no fas jazz quedes en segon pla, a mi ja m'està bé que es promogui, perquè m'agrada, però...

- Aleshores, què us motiva a continuar?
Nosaltres en tenim prou amb un missatge de suport d'algú que li agradi, això és suficient per continuar. Seguirem endavant mentre estiguem còmodes.