La balma de la Pola sempre ha tingut un naixement d'aigua, històricament molt aprofitat pels boscaters. En les primeres dècades del segle XX, alguns excursionistes i caçadors també van començar a fer al lloc una aturada en els seus trajectes per la Serra de l'Obac. 
Un grup d'aquests, que pertanyia a la secció d'excursionisme de la Joventut Terrassenca, va decidir a finals dels anys 20 fer-hi diverses obres de condicionament. La idea era que la deu tingués aigua tot l'any i que davant seu hi hagués una àrea d'esbarjo per poder descansar, passar llargues estones i jugar a cartes. 

Els principals impulsors van ser Valentí Rossinyol, conegut com el Tinet, Pere Pallejà i Hans Weichsel (mariner alemany que poc abans havia participat en la primera escalada oficial a la Castellassa de Can Torres). Per poder dur a terme el seu projecte, van demanar la col·laboració a un paleta, en Puig, que va passar a ser conegut com "el paleta de la Pola". 

Entre 1928 i 1929, membres de la secció d'Excursionisme de la Joventut Terrassenca van ajudar en el trasllat de materials. Fins a l'Alzina del Salari ho van portar en el cotxe de línia de Mura. Per traslladar els materials més pesats des de la parada del bus fins
a la balma (1,7 quilòmetres, amb 150 metres de desnivell de pujada i altres 50 de baixada), van contractar un burro, un matxo. 

El paleta Puig va dirigir les tasques de construcció d'una cisterna interna i una gran pica externa. I, al davant, van crear una taula rodona de pedra amb un tauler d'escacs pintat i voltada per un seient circul·lar. Anys més tard se'n va fer una de pedra al seu costat i altres dues més petites (que ja han desaparegut).  

Quan es va conèixer que la primera fase havia acabat, molta gent va anar a visitar-la. Davant els nombrosos turistes, els impulsors van posar un cartell a la paret de la balma demanant respecte per l'entorn. 

Els ideòlegs van fer un rebost on hi guardaven estris per cuinar, plats, coberts i menjar. Aquest petit magatzem era gestionat pels constructors, que actuaven com a "propietaris" de l'indret. A tothom que demanava fer-lo servir, li donaven la clau del pany. Com a contrapartida, deixaven els diners que volien en una mena de guardiola. Amb aquesta recaptació voluntària, s'anaven renovant els estris.  Fins als anys cinquanta, tothom va respectar aquest sistema. Fins que algú va trencar el pany i va saquejar el rebost. 

El grup del Tinet anava a la font gairebé cada cap de setmana i, a més, fins a la Guerra Civil hi passaven les vacances d'agost. Durant els primers anys, tot l'espai estava també ocupat pels carboners. Les seves barraques s'escampaven pel bosc i, en alguns casos, hi vivien famílies senceres, com era el cas d'uns valencians (matrimoni i dues filles) que es van fer molts amics de Valentí Rossinyol. Les places carboneres estaven per tot arreu i treien fum contínuament. 

La filla del Tinet, Esperança Rossinyol, recorda quines eren les activitats més habituals durant l'estiueg, quan es reunien a la Pola més de 30 persones: als matins, dones i els joves anaven al roquissar de davant de la Porquerissa (on hi havia tancat un ramat de bens); els homes sortien a caçar als matins i a la tarda jugaven a cartes; els dinars els feien les dones, tot sovint ajudades pel Pere Pallejà; a les nits, després de sopar, tots plegats cantaven davant les balmes -els hi agradava interpretar sobretot havaneres com ara 'La Bella Lola'-; acabada la "festa", tots es repartien per dormir en diverses cavitats properes a la font. Com que era fosc, caminaven fins als seus habitacles amb llums de carbur.  

Com a dormitoris, aprofitaven les balmes existents a la cinglera de la Pola i els Castellots de Tanca. La família Rossinyol dormia concretament al Quarto de Reixa.