Dissabte, la sala Faktoria ofereix un doble concert: Espaldamaceta és un cantautor tarragoní que ha captivat la crítica i el públic amb la sobrietat de les seves melodies, més aviat tristes, i unes lletres pulcres. Estúpida Erikah són, sens dubte, un dels grups de referència de la ciutat. Influenciats per l’indie britànic i europeu, els dos han estat considerats per la crítica com a “músics emergents de l’escena independent catalana”.
Qüestió de maneres
Però quan ens preguntem què és “l’escena independent”, la resposta no és tan senzilla. Lluís Bòria, cantant d’Estúpida Erikah, opina que és “qüestió de maneres”. L’artista independent és el que fa allò que li agrada i és valorat per això. “Tot és gràcies a internet”, sentencia.
Una societat que posa en valor el subjecte i la iniciativa personal és la que potencia, més que els grans productes de mercat, l’originalitat de cada projecte.
Bòria, però, és pessimista quan pensa en Terrassa: “Anem tard”, es lamenta. Ho compara amb Barcelona, però també parla d’un endarreriment del país en comparació amb Londres, ciutat que adora. I acaba exclamant: “que hi hagi el Velcro és una alegria!”
Punts de trobada
L’indie és una forma de fer tant per als artistes com per als públics (en plural). El Velcro (un local situat al carrer de les Escaletes) és dels pocs llocs que ha sabut captar aquest esperit a la ciutat. Està regentat per l’Albert Candela, un altre apassionat de Londres. Cambrer, discjockey... l’Albert fa de tot, i ho fa bé: “treballem per la gent que valora el seu oci: oferim música agradable, exposicions diferents, bon tracte, música en directe...”. Creu que han posat el germen de “la cultura dels clubs”.
Un altre dels punts de trobada a la ciutat és el Barinbau, el bar de la Baumann. El gestiona l’Aleix Gómez, que també és DJ i creador audiovisual. “El bar també és una sala d’exposicions”, explica. Comparteix espai amb el BaumanLab, un laboratori de creació per a joves artistes impulsat per l’Ajuntament, que encara està, podríem dir, en fase de proves.
Ser o no ser un modern
Pantalons estrets, ulleres de pasta, cabells despentinats els nois; llavis vermells les noies... Són estereotips d’una estètica que sol acompanyar el moviment indie. Tant en Lluís com l’Albert rebutjen aquesta etiqueta: “gent que segueix modes n’hi ha sempre, però són un 10 per cent”, assegura el barman. Coincideixen a dir que és una tendència fruit d’un canvi de generació: “som persones amb criteri musical, que hem pogut triar i, en lloc d’engegar la tele, engeguem l’ordinador”, diu Candela.
És la primera generació que viu de ple el segle XXI. Urbans, poc polititzats (tot i que ho estan “d’una altra manera” segons Bòria) i amb certa formació intel·lectual.
“L’escena”
L’escena indie la conformen una avantguarda artística i el seu públic. Al Velcro estan convençuts que “l’Ajuntament ho ha entès” i recolza aquest tipus de llocs.
“Crear una escena, un moviment, no és només portar grups a tocar”. És l’opinió d’en Toni Ramon, terrassenc que forma part de l’staff d’ScannerFM, una ràdio per internet, referència en el moviment indie a Catalunya (i a la xarxa).
Ramon insisteix: “si no es fa un treball de fons, el públic potencial i sobretot els artistes faran el que han fet sempre: marxar”. Ja ho ha fet en Conrad Roset, il·lustrador de moda de l’escena barcelonina, i Lluís Bòria confessa que, “quan pugui”, també ho farà.
I ho diu resignat, amb el consol de tenir un parell de llocs a la ciutat on trobar-se amb gent amb qui parlar de música... i molt més.
Qüestió de maneres
Però quan ens preguntem què és “l’escena independent”, la resposta no és tan senzilla. Lluís Bòria, cantant d’Estúpida Erikah, opina que és “qüestió de maneres”. L’artista independent és el que fa allò que li agrada i és valorat per això. “Tot és gràcies a internet”, sentencia.
Una societat que posa en valor el subjecte i la iniciativa personal és la que potencia, més que els grans productes de mercat, l’originalitat de cada projecte.
Bòria, però, és pessimista quan pensa en Terrassa: “Anem tard”, es lamenta. Ho compara amb Barcelona, però també parla d’un endarreriment del país en comparació amb Londres, ciutat que adora. I acaba exclamant: “que hi hagi el Velcro és una alegria!”
Punts de trobada
L’indie és una forma de fer tant per als artistes com per als públics (en plural). El Velcro (un local situat al carrer de les Escaletes) és dels pocs llocs que ha sabut captar aquest esperit a la ciutat. Està regentat per l’Albert Candela, un altre apassionat de Londres. Cambrer, discjockey... l’Albert fa de tot, i ho fa bé: “treballem per la gent que valora el seu oci: oferim música agradable, exposicions diferents, bon tracte, música en directe...”. Creu que han posat el germen de “la cultura dels clubs”.
Un altre dels punts de trobada a la ciutat és el Barinbau, el bar de la Baumann. El gestiona l’Aleix Gómez, que també és DJ i creador audiovisual. “El bar també és una sala d’exposicions”, explica. Comparteix espai amb el BaumanLab, un laboratori de creació per a joves artistes impulsat per l’Ajuntament, que encara està, podríem dir, en fase de proves.
Ser o no ser un modern
Pantalons estrets, ulleres de pasta, cabells despentinats els nois; llavis vermells les noies... Són estereotips d’una estètica que sol acompanyar el moviment indie. Tant en Lluís com l’Albert rebutjen aquesta etiqueta: “gent que segueix modes n’hi ha sempre, però són un 10 per cent”, assegura el barman. Coincideixen a dir que és una tendència fruit d’un canvi de generació: “som persones amb criteri musical, que hem pogut triar i, en lloc d’engegar la tele, engeguem l’ordinador”, diu Candela.
És la primera generació que viu de ple el segle XXI. Urbans, poc polititzats (tot i que ho estan “d’una altra manera” segons Bòria) i amb certa formació intel·lectual.
“L’escena”
L’escena indie la conformen una avantguarda artística i el seu públic. Al Velcro estan convençuts que “l’Ajuntament ho ha entès” i recolza aquest tipus de llocs.
“Crear una escena, un moviment, no és només portar grups a tocar”. És l’opinió d’en Toni Ramon, terrassenc que forma part de l’staff d’ScannerFM, una ràdio per internet, referència en el moviment indie a Catalunya (i a la xarxa).
Ramon insisteix: “si no es fa un treball de fons, el públic potencial i sobretot els artistes faran el que han fet sempre: marxar”. Ja ho ha fet en Conrad Roset, il·lustrador de moda de l’escena barcelonina, i Lluís Bòria confessa que, “quan pugui”, també ho farà.
I ho diu resignat, amb el consol de tenir un parell de llocs a la ciutat on trobar-se amb gent amb qui parlar de música... i molt més.
