David Carabén lidera el grup Mishima. Foto: La TorreMés enllà del tòpic de la maduresa, en una estabilitat que defuig l'autocomplaença tant com l'experimentació forçosa. En aquest punt es troba Mishima , que el proper divendres a les nou del vespre oferirà al Centre Cultural de Terrassa les essències de la seva sisena obra, "L'amor feliç".
El grup barceloní, liderat per David Carabén, consolida la seva línia: pop-rock alternatiu amb una forta empremta poètica. Les lletres, ja de per si mateixes polides i amb vocació transcendent, prenen més força literària amb la musicació de versos de Rilke.
Enregistrat als estudis de Paco Loco a El Puerto de Santa María (Cadis), el darrer àlbum està format per dotze cançons encapçalades pel single 'L'última ressaca' i amb temes tan brillants com 'La vella ferida', 'Els vespres verds' o 'El camí més llarg'. El disc suposa el debut a l'estudi de Xavi Caparrós (baix) i Alfons Serra (bateria), incorporats fa dos anys.
Mishima duu cinc mesos mostrant les interioritats de L'amor feliç, estrenat en directe el passat 13 d'abril a l'Auditori de Girona. La gira ha passat pel Teatre Lliure de Barcelona i per un grapat de festivals: PopArb, Embassa't, Faraday Major, Pròxims, Cap Roig o (A)phònica, entre d'altres.
Referents d'una nova onada
Quan mishima va editar el seu primer CD, "Lipstrick traces", el 2000, el mal anomenat rock català semblava haver-se evaporat. De les quatre formacions que havien omplert el Palau Sant Jordi el 1991, una ja s'havia dissolt (Sau, per culpa de la mort de Carles Sabater), dues estaven en vies d'extinció (Sopa de Cabra plegaria el 2001, el mateix any en què Sangtraït deia adéu amb un concert a Razzmatazz) i Els Pets es trobaven en plena fase de reformulació cap a un pop més elegant i intimista d'influència britànica allunyat de la rauxa festiva dels primers anys.
El panorama català estava orfe (Gossos ho provaven en castellà), hi havia sensació de buit i poca esperança de relleu (els Antònia Font tot just havien publicat un disc). Després d'un segon àlbum també en anglès, "The fall of public man", Mishima va fer el salt al català el 2005 amb "Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa".
"Set tota la vida" (2007), triat com un dels deu millors àlbums estatals de la dècada per la revista Rockdelux, va significar un punt d'inflexió. El creixement i consolidació de Mishima ha anat en paral·lel a l'auge d'una nova fornada de grups catalans per a tots els gustos, una generació molt heterogènia sorgida en els últims anys que ja no és sospitosa de rebre ajuts institucionals: des de Mazoni fins a 4t1a o La Iaia, passant per Anímic, Manel, Els Amics de les Arts, El Petit de Cal Eril, Sanjosex, Joan Colomo o Maria Coma, més totes les bandes de fusió (La Pegatina, Gertrudis, La Troba-Kung-Fú, Txarango o Very Pomelo).
Un paisatge etiquetat com el nou pop català, en què Mishima hi té un rol important. "Ordre i aventura" (2010) els acaba de donar la raó i amb "L'amor feliç" continuen recollint els fruits de l'èxit
