Chesney Henry Baker Jr., “Chet Baker“ ens visitava el 25 de Febrer de 1983 en la segona edició del Festival de Jazz. “Chet” era i és una de les figures més populars i carismàtiques del jazz, una llegenda dins i fora de l'escenari, capaç de desbordar els cercles de jazz i de conquerir el que en aquells temps és considerava “el gran públic” .
Sex-símbol, ionqui errant, mite perseguit per moltes llegendes, “Chet” era un músic amb un so ple d'innocència i tendresa, que tocava la trompeta de la mateixa manera que cantava, i que encara ara, quan escoltes els seu discos, et trasllada una sensació de calma i d'assossec meravellosa.
En l'estiu del 66 “Chet” va perdre la majoria de les dents a conseqüència d'una baralla amb uns camells. Aquest accident, que forma part de les llegendes que acompanyen aquest músic, i la seva addicció a l'heroïna el van portar a desaparèixer per complet dels escenaris a finals de la dècada dels seixanta.
“Dizzy” (Dizzy Gillespie, una de les grans figures del jazz, i d'aquest festival) va rescatar, com ja havia fet amb d'altres músics en situacions similars, com Charlie Parker, a Chet Baker del pou en què es trobava.
Canviant la seva manera de tocar ( ara ja no tenia dents ) i controlant la seva addició, Chet Baker, va tornar als escenaris per fer jazz, i gravar discos fins que, un 13 de maig de 1988, va caure en estranyes circumstàncies del balcó d'un hotel a Amsterdam.
Amb aquest desgraciat fet s'acabà un dels “planys més bonics del segle XX”, segons paraules de Marc Danval, cronista i historiador del jazz belga, i un mite plegat de llegendes i episodis sòrdids com el de la seva mort.
A l'entrada del hotel Prince Hendirks d'Amsterdam trobem un petit recordatori de la seva mort on podem llegir-hi “ell viurà en la seva música per qualsevol persona disposada a escoltar i sentir”.
L'última vegada que vaig estar a Amsterdam encara hi havia turistes fent-se fotos davant d'aquest recordatori disposats a escoltar i sentir la música de “Chet”.
El dos concerts que “Chet” va fer a Terrassa l'any 1983, juntament amb Stan Getz van ser, sense cap mena de dubte, un moment especial per al festival i per a la ciutat. Els que el van fer possible em deien divendres a la nit que “Chet” els va fer patir com mai, però que va valer la pena poder posar el seu nom al cartell del festival.
El concert de divendres, el de Kurt Elling, va ser una altra cosa, diferent, res a veure amb el Chet Baker que ens visità fa 28 anys. Però tant Elling com Chet representen al jazz la figura del crooner, que traduït al català vol dir trobador, i que és, en la meva opinió, personal i discutible, una de les millor aportacions que hem fet els no “afroamericans” al món del jazz (juntament amb el grandíssim Bill Evans, i la deriva fusión dels anys vuitanta.)
El Kurt Elling de divendres va ser, doncs, una actualització dels crooners d'abans, que identifiquem amb la figura de “Chet” i que va saber captar molt bé Jude Law en la pel·lícula El talent de Mr Ripley.
Elling va actuar d'elegant MC (mestre de cerimònies) dalt de l'escenari en una actuació que des del primer moment em va seduir i portar cap als camins del benestar musical.
La Cava estava plena per veure un dels vocalistes de jazz més complets del moment, i disposada a gaudir de la seva enorme, precisa i calculada tècnica vocal des del primer moment.
El concert va ser una petita trampa, en el bon sentit de la paraula, en la mesura que es va desenvolupar de manera perfectament calculada. Enginyeria musical fina en tots els aspectes; els arranjaments perfectament pensats per agradar a tothom, els solos justos i en el moment necessari, el repertori equilibrat, la banda perfecta en el seu acompanyament.
En fi, un producte pensat, calculat i fet amb tota la intenció del món, que destil·lava grans dosis d'aquest art que tant dominen els americans a l'hora de fer espectacles musicals i d'entreteniment. Art que ha portat la cultura popular americana a ser la reina indiscutible del segle XX i de l'actualitat (jazz, soul, hiphop, etc.)
Un cop acabat el concert, tot comentant l'excel·lència d'aquest amb un músic amic meu, li vaig fer notar, il·lús de mi, el següent: que m'havia faltat alguna cosa, una petita oportunitat a la sorpresa, a l'espontaneïtat, a l'estil “Chet” (opinió personal i discutible altra vegada).
Ell em va respondre sense pensar-ho que això que jo buscava eren coses del segle passat.
Sex-símbol, ionqui errant, mite perseguit per moltes llegendes, “Chet” era un músic amb un so ple d'innocència i tendresa, que tocava la trompeta de la mateixa manera que cantava, i que encara ara, quan escoltes els seu discos, et trasllada una sensació de calma i d'assossec meravellosa.
En l'estiu del 66 “Chet” va perdre la majoria de les dents a conseqüència d'una baralla amb uns camells. Aquest accident, que forma part de les llegendes que acompanyen aquest músic, i la seva addicció a l'heroïna el van portar a desaparèixer per complet dels escenaris a finals de la dècada dels seixanta.
“Dizzy” (Dizzy Gillespie, una de les grans figures del jazz, i d'aquest festival) va rescatar, com ja havia fet amb d'altres músics en situacions similars, com Charlie Parker, a Chet Baker del pou en què es trobava.
Canviant la seva manera de tocar ( ara ja no tenia dents ) i controlant la seva addició, Chet Baker, va tornar als escenaris per fer jazz, i gravar discos fins que, un 13 de maig de 1988, va caure en estranyes circumstàncies del balcó d'un hotel a Amsterdam.
Amb aquest desgraciat fet s'acabà un dels “planys més bonics del segle XX”, segons paraules de Marc Danval, cronista i historiador del jazz belga, i un mite plegat de llegendes i episodis sòrdids com el de la seva mort.
A l'entrada del hotel Prince Hendirks d'Amsterdam trobem un petit recordatori de la seva mort on podem llegir-hi “ell viurà en la seva música per qualsevol persona disposada a escoltar i sentir”.
L'última vegada que vaig estar a Amsterdam encara hi havia turistes fent-se fotos davant d'aquest recordatori disposats a escoltar i sentir la música de “Chet”.
El dos concerts que “Chet” va fer a Terrassa l'any 1983, juntament amb Stan Getz van ser, sense cap mena de dubte, un moment especial per al festival i per a la ciutat. Els que el van fer possible em deien divendres a la nit que “Chet” els va fer patir com mai, però que va valer la pena poder posar el seu nom al cartell del festival.
El concert de divendres, el de Kurt Elling, va ser una altra cosa, diferent, res a veure amb el Chet Baker que ens visità fa 28 anys. Però tant Elling com Chet representen al jazz la figura del crooner, que traduït al català vol dir trobador, i que és, en la meva opinió, personal i discutible, una de les millor aportacions que hem fet els no “afroamericans” al món del jazz (juntament amb el grandíssim Bill Evans, i la deriva fusión dels anys vuitanta.)
El Kurt Elling de divendres va ser, doncs, una actualització dels crooners d'abans, que identifiquem amb la figura de “Chet” i que va saber captar molt bé Jude Law en la pel·lícula El talent de Mr Ripley.
Elling va actuar d'elegant MC (mestre de cerimònies) dalt de l'escenari en una actuació que des del primer moment em va seduir i portar cap als camins del benestar musical.
La Cava estava plena per veure un dels vocalistes de jazz més complets del moment, i disposada a gaudir de la seva enorme, precisa i calculada tècnica vocal des del primer moment.
El concert va ser una petita trampa, en el bon sentit de la paraula, en la mesura que es va desenvolupar de manera perfectament calculada. Enginyeria musical fina en tots els aspectes; els arranjaments perfectament pensats per agradar a tothom, els solos justos i en el moment necessari, el repertori equilibrat, la banda perfecta en el seu acompanyament.
En fi, un producte pensat, calculat i fet amb tota la intenció del món, que destil·lava grans dosis d'aquest art que tant dominen els americans a l'hora de fer espectacles musicals i d'entreteniment. Art que ha portat la cultura popular americana a ser la reina indiscutible del segle XX i de l'actualitat (jazz, soul, hiphop, etc.)
Un cop acabat el concert, tot comentant l'excel·lència d'aquest amb un músic amic meu, li vaig fer notar, il·lús de mi, el següent: que m'havia faltat alguna cosa, una petita oportunitat a la sorpresa, a l'espontaneïtat, a l'estil “Chet” (opinió personal i discutible altra vegada).
Ell em va respondre sense pensar-ho que això que jo buscava eren coses del segle passat.
