El sociòleg Salvador Cardús (Terrassa, 1954) va ingressar ahir a la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) amb el discurs Tres metàfores per pensar un país amb futur. L'amical resposta va venir de la mà de Joan Estruch. Cardús va donar la volta a "metàfores nascudes, alimentades i consolidades en circumstàncies de resistència política", culpables que "els catalans haguem quedat atrapats en un relat sobre nosaltres mateixos i sobre el món" fet "de velles imatges que ens segresten el futur".

Cardús va demanar posar fi a la poètica associació de les arrels amb els orígens ètnics o culturals, a la idea de la immigració com a estrangeritat amenaçadora i a la identitat com una essència. Va atribuir a aquestes imatges el desconcert, la perplexitat i la incertesa de la societat catalana. Es tracta, segons Cardús, de metàfores que "més que ajudar-nos a pensar, ens pensen elles a nosaltres, fent-nos esclaus d'aquesta particular por a la llibertat nacional en la qual vivim actualment i que s'expressa, finalment, en una profunda i patològica manca de confiança en nosaltres mateixos".

A canvi, el nou membre de l'IEC va oferir tres noves metàfores. Fer de les arrels "no el passat, sinó exactament el contrari: el futur. Allò que proporciona futur és la capacitat d'arrelament, amb independència de l'origen". Lligat amb això, va proposar la "dissolució de la distinció entre immigrant i autòcton": tots som immigrants i per tant tots ens hem arrelat. Es tractaria de "fer de la immigració un lloc de memòria del catalanisme". I per acabar, va instar a desterrar "el debat de crisi d'identitat que no fa altra cosa que accentuar-la", i a entendre-la com "una pell, un contenidor d'elements diversos".