El pop espanyol crema com mai. Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi s’han proposat abrasar la península amb El Incendio, un disc intens, apassionat i, fins i tot, agressiu, segons les seves paraules. Sidonie no s’atura ni per agafar aire. Fa deu anys que van començar a tocar, porten un mini LP i cinc discos a l’esquena i, en aquests moments, set mesos de gira. Els seus orígens es remunten a la segona meitat dels anys noranta, quan el Marc va conèixer l’Axel a través d’un anunci on es buscava un bateria. Així va néixer Citadel, com la cançó dels Stones, un grup dedicat a fer versions. Més endavant, a través d’un altre músic de Barcelona, van conèixer el Jesús i, amb ell, es va consolidar Sidonie. “Estava escrit que el coneguéssim. De fet, qui ens el va recomanar va dir: "Tinc el vostre baixista", afirma Axel amb un somriure.

Vam entrevistar els Sidonie en la seva actuació a Terrassa el cap de setmana passat.

Què ha significat Sidonie a les vostres vides?

Marc: Érem una banda d’institut que feia versions de David Bowie i Syd Barrett i s’ha acabat convertint en una part molt important de la nostra vida, a nivell professional i personal, perquè a partir de la creació del grup ha nascut una gran amistat entre nosaltres i també amb la resta de l’equip. Som una gran família.

Axel: Sidonie és sinònim d’amor. I tot aquest amor no ens hagués portat enlloc sense treball i compromís. Això el que ens manté units i aquest vincle és més durador que un matrimoni. En els últims deu anys, el Marc i el Jesús són les persones amb les que he passat més temps, més que amb qualsevol membre de la meva família o amb una parella.

Jesús: Sempre havia somniat amb un grup com aquest i tocar aquest tipus de música. És molt bonic treballar en allò que realment t’apassiona.

Quina professió tindríeu ara si no hagués nascut el grup?

J.: Doncs sense estudis, ara mateix una feina mediocre.

M.: És complicat, em tremolen les cames només de pensar què serà de mi si algun dia el grup desapareix. Podria obrir una òptica, per exemple.

A.: Jo vaig estar a punt d’acabar Medicina. Si no existís el grup, imagino que seria metge i que també m’agradaria perquè era vocacional. Concretament, m’interessava la psiquiatria. Però a la vida has de decidir allò que vols fer de veritat i tots tres vam renunciar al que fèiem en aquell moment per Sidonie.

El nom del grup el vau trobar a través d’una cançó de l’indiscutible mite eròtic del anys seixanta, Brigitte Bardot. Per què aquest i no un altre?

M. i A.: Ens va agradar com sonava. És un nom francès de dona. Ni tan sols havíem escoltat la cançó.

Quina creieu que és la vostra fórmula de l’èxit?
M.: No en tenim. Cada cop que gravem una nova cançó, sento que no agradarà.

A.: Crec que està clar que s’ha de tenir talent i, per poc que en tinguis, si el treballes triomfaràs. Som un grup molt treballador.

Com us vau sentir en culminar 'El Incendio' als estudis Abbey Road (Londres), el santuari dels Beatles?

M.: No volíem acabar el disc. Podem dir que vam ser l’últim grup de l'estat espanyol que va gravar allà perquè justament els acaben de posar a la venda.

Quant temps vau trigar a compondre’l i gravar-lo?

M.: Un any i mig, més o menys. És un procés molt lent, per això ja estem començant a preparar alguna cosa pel següent. Tot i que ara el més important és la gira.

Aquest disc suposa haver arribat a la maduresa professional del grup?

M.: Volem pensar que no perquè encara busquem la cançó perfecta i el millor és no trobar-la.

Segons vau dir al vostre web, dues persones poden enamorar-se en tres minuts, el temps que dura el vostre single El Incendio. Us ha passat alguna vegada?

J.: Sí, i en menys també.

A.: És amor a primera vista. En tres minuts pots enamorar-te i patir el desamor. Això és el que explica la cançó En mi garganta: trobar-te algú, creure que és l’amor de la teva vida i perdre’l.

És possible compaginar la vida personal amb el grup i amb la gira de El Incendio en aquests moments?

M.: És complicat perquè és un cercle viciós. Però portar una vida frenètica ens ajuda a tenir material per a les nostres cançons.

A.: Aquest ritme de vida fa que patim símptomes bipolars. Hi ha moments en què estàs eufòric perquè et sents molt afortunat per allò que fas, però també hi ha altres moments en què et sents infeliç, allunyat de la gent que t’estima. És una contradicció. A mi em fa molt feliç el que faig, però és difícil aconseguir que la persona que tens al costat comprengui aquesta felicitat.

Us inspireu, doncs, en les vostres experiències per compondre...

M.: Sempre. Tot ho treiem de nosaltres mateixos.

Esteu enamorats?

J.: Sí.

M.: Jo m’estic desenamorant d’una cosa que no anava enlloc. I l’estic perdent.

A.: En el meu cas, vaig patir una ruptura sentimental quan encara estava enamorat i ara sento que torno a perdre aquella persona pel fet d’estar-la oblidant.

És necessari estar-ho per proclamar l’amor a cada concert?

J.: A mi no m’afecta estar enamorat o no quan sóc dalt de l’escenari. Sé distingir molt bé els dos àmbits.

M.: Quan puges a l’escenari ets un monstre que no sent res. El directe és sexualitat en estat pur, has de seduir al teu públic. De fet, és just el contrari perquè un amor platònic t’ajuda a fer cançons, en canvi, tenir una parella fa que simplement t’entreguis a aquella persona.

Hi ha algun lloc especial que us atrau i on encara no heu tocat?

M. i A.: Per ara hem estat al Regne Unit, a Holanda, a França, a Alemanya, a Argentina... Ens encantaria anar a Estats Units. I d’Europa, Itàlia se’ns resisteix.

Com porteu la fama?

J.: Per ara tampoc som tan famosos com per sentir-nos atabalats, però des de fa un any, notem que la gent s’acosta d’una manera més agressiva a vegades. Quan acabem un concert ens agrada sortir a fer una copa amb el nostre públic i intercanviar impressions.

A.: Qualsevol mostra d’agraïment o crítica és molt positiva perquè ens fa entendre que ens estem promocionant bé. Un dia passejava pel Portal de l’Àngel de Barcelona amb la meva parella i una noia em va reconèixer. “¡Eres tú!”, va cridar. Em va demanar que li firmés les bambes.

M.: Hi ha gent que creu que som una cançó amb potes i diguis el que diguis, la decebràs.

Creieu que la figura de dandi segueix viva al segle XXI?

M.: Sí, tot i que nosaltres no som tan bohemis. Un dandi està vinculat a coses més decadents. No és només un vestuari, és una actitud i una manera de viure.