Sí, d'acord, Robert Smith té aparença de gallimarsot, en la mateixa línia que el líder d'Antony and the Johnsons, però no deu ser fàcil combinar maquillatge i credibilitat als 53 anys. Està bé, alguns temes els cantava amb una marxa menys i no amb el to precís. És veritat, el crepat de cabell ha minvat considerablement i sembla una perruca. I és cert, no venien a oferir res nou. Però a diferència de tants i tants coetanis, The Cure no necessita l'excusa d'un nou treball per acaparar novament els focus ni els cal recórrer al revival lucratiu. Ells no tornen perquè mai van marxar i, en el seu retorn al protagonisme mediàtic, van marcar jerarquia. 180 minuts pràcticament sense treva durant els quals van ensenyar el catàleg habitual i algunes peces de museu ben conservades.
 
Tres hores seguides indistintament per gòtics, amants del rock alternatiu, de la new wave o apassionats en general per la música. Una mostra del consens que només pot generar una banda amb majúscules més enllà d'etiquetes i modes.
 
"Plainsong", amb el seu soroll de pluja d'estrelles, trencava un gel ja fos d'entrada per l'ànsia i la impaciència (feia quatre anys que no trepitjaven la Ciutat Comtal). Robert Smith estava en plena forma però, conscient de la marató de fons, dosificava la veu. Els èxits queien en cascada: "Pictures of you", "Just like heaven", "In between days", "Play for today" o "Friday I'm in love", l'instant de bogeria juntament amb "Lullaby", un pèl rebaixada d'intensitat tètrica.
 
La ràbia de "Want" i "From the edge of the deep green sea" contrastava amb la tranquil·litat de "Trust" i de "High". Com a regals inesperats, "Just one kiss", que mai havien tocat en directe, "Fight", absent dels escenaris des de 1987 i "Dressing up", reincorporada al repertori setze anys després.
 
En la recta final de l'esprint, "The blood", amb la subtil pinzellada de guitarra flamenca, el tàndem "The lovecats" i "The caterpillar", la premonitòria "Let's go to bed" i la festa de "Why can't I be you". La cirereta (la 36ena cançó) la va  posar "Boys don’t cry", corejada a pulmó lliure. Era la línia de meta però, tal i com diu el tòpic, el més important és participar (de la festa). El triomf es reduïa a sadollar la set. I al Parc del Fòrum tothom hi va sortir guanyant.