Herrera, jugador d'hoquei Foto: A. P.

Va arribar al Club Deportiu Terrassa l'any 2008, i des d'aleshores és un terrassenc més. Bernardino Herrera Casanueva (Santander, 15 d'octubre de 1977) va jugar a hoquei herba en la posició de porter. Com a internacional, ha participat en dos Jocs Olímpics, a Sydney 2000, on la selecció estatal va finalitzar novena, i a Atenes 2004, on es va penjar la medalla de plata. A més, al seu palmarès té ors al Champions Challenge del 2003, al Champions Trophy del 2004 i a l'Europeu del 2005. Després de penjar l'estic, Herrera s'ha convertit en entrenador de porters. Al costat dels també terrassencs Dani Martín, Roger Pallarols i Ton Fíguls, va viure des de les banquetes els Jocs Olímpics de Londres del passat estiu.

En la faceta personal, Herrera està casat amb l'exjugadora internacional del CD Terrassa Sílvia Muñoz, amb qui fa pocs mesos va tenir la seva primera filla. Viu entregat a l'hoquei herba, des de sota els pals, des de la banqueta o des dels despatxos. Bernardino Herrera duu tota la seva vida lligat a l'hoquei. Ara treballa a l'oficina tècnica de la Federació Espanyola a Terrassa.

- No és nascut a Terrassa però fa alguns anys que hi viu. Creu que Terrassa és capital de l'hoquei?
Sí, sens dubte. Quan vaig començar a venir a Terrassa, amb 14 anys, em va sorprendre veure al carrer gent amb fundes d'hoquei, amb roba dels equips... I que els autobusos portin la silueta d'un jugador d'hoquei és increïble.

- L'any 2008 es va incorporar al CD Terrassa, equip que ara ha descendit.
El primer any que vaig estar al CD Terrassa també havíem de baixar, però es va ampliar la lliga i vam seguir a la Divisió d'Honor A. Teníem un bon equip, fabulós, i l'any següent vam finalitzar cinquens. El descens del CD Terrassa em fa molta pena, perquè quan vaig deixar l'equip pensava que quedava un grup maco perquè en el futur no hi hagués problemes. Espero que torni a la màxima categoria aviat, pot ser un al.licient per definir un pla de futur. A vegades, és millor fer un pas endarrere per agafar impuls que no pas estar temporada rere temporada sense acabar de funcionar.

- Ha estat porter, entrenador de porters i, ara, director financer de la Federació Espanyola.
Gairebé tot allò relacionat amb l'hoquei a la meva vida ha estat fortuït. Vaig començar a jugar a hoquei perquè el meu germà hi jugava i, a un professor, li agradava aquest esport. Primer era jugador de camp i, al cap de dos anys, em vaig posar el casc i les proteccions per fer el burro. Em resultava curiós i atractiu. I a partir d'aquell dia em van deixar sota els pals, perquè es veu que ho havia fet bé i necessitaven un porter. Treballar a la RFEH també va ser casualitat: jo estava treballant a Barcelona i a la Federació necessitaven una persona del meu perfil professional. Treballar amb l'hoquei és com si m'hagués tocat la loteria. De tot això, el més divertit és jugar, però també és el que té més pressió.

- Quin és el millor record que li ha deixat l'hoquei?
Esportivament, guanyar el Champions Trophy del 2004. Va ser la primera vegada que la selecció guanyava una competició internacional de primer nivell, fora dels Europeus. Però, més enllà dels resultats, em quedo amb la gent que coneixes. Et fa obrir la ment i et fa ser millor persona. Coneixes altres cultures, persones d'altres països... Els valors de l'hoquei són únics i el diferencien d'altres esports.

- Darrerament s'han anunciat mesures impopulars forçades per la situació econòmica. Un esport minoritari com l'hoquei pot ser sostenible?
Primer de tot hem de fer autocrítica i un exercici de responsabilitat. Hi ha aspectes que s'han sobredimensionat i la despesa era enorme. D'altra banda, s'ha de fer promoció de l'hoquei. Sí, patim molt, però les crisis tenen de bo que et reinventen. Fins ara no ens havíem plantejat la necessitat de créixer, i és bàsic. Hem de créixer, i això només ho podem aconseguir des de dins, anant més enllà dels factors externs que juguen en contra.