Dessota aquest concepte, hi encabim tot allò que existeix al món, creat per mans humanes. De manera prou àmplia. Des de festes, maneres de pensar, modes, aliments, vivències i creences, art, valors, folklore, tradicions, idioma, coneixements, etcètera.
 
De fa gairebé quaranta anys, però, s’ha establert un afegitó. Sentim parlar de cultura popular o de masses. Podríem considerar-ho un fet abduït i coetani amb el naixement dels ajuntaments democràtics.
 
A partir d’aquesta premissa/matís, no és pas or tot el que lluu. Sovint hi ha gent que arriba a confondre el bon gust amb la barroeria. Sense anar gaire lluny, estic pensant en alguns actes i/o conceptes de festa major. Justament, quan fa ben pocs dies que hem celebrat la nostra.
 
Com a tal, esdevé la festa més important d’un barri, poble o ciutat. Si fa no fa, acostuma a commemorar un fet puntual important de la història. Des del punt que, així, pot ésser una festa patronal ancorada a l’antigor. S’arrelen punts de trobada de la comunitat local a l’entorn de llocs emblemàtics del nucli urbà. La dinàmica normal sovint no ajuda gaire a afavorir la trobada de convilatans al llarg d’un any normal.
 
Cal valorar  --per suposat i en justa mesura--  l’esforç de la regidoria de cultura. No ha d’ésser gens fàcil organitzar, harmonitzar i quadrar-ho tot. Més encara quan contemplem uns  tres-cents cinquanta espectacles. Havent d’ajustar la despesa a un pressupost justet.
 
Fet aquest preàmbul, és evident que n’hi ha per triar i remenar. Salvant els entrebancs d’actes multitudinaris, la gent surt cofoia al carrer. Els punts de restauració es freguen les mans. Totes les terrasses són plenes a vessar. El cor/termòmetre de la ciutat bull.
 
Tot plegat, emperò, no ha d’esser impediment per fer unes mínimes reflexions. Començant pel tema dels decibels d’alguns concerts. Més concretament els que es desenvolupen, prioritàriament, a la Plaça Vella, la Plaça Nova i el Parc dels Catalans...
 
M’és igual si qui actua és n’Adrià Puntí, en Georgie Dann, el grup de gospel Tons & Sons o n’Amaia Montero. N’hi ha prou amb sentir-los. Tampoc no cal posar el volum dels altaveus a màxima potència. El públic i la gent de les terrasses, si més no,  té dret a poder mantenir alguna conversa entre amics. Sense necessitat d’haver de fer servir el walkie-talkie. S’entén, oi ?
 
Un altre tema: les curses populars o la pedalada popular. Ajuden a cohesionar i refermar el sentit de companyonia i bona harmonia entre participants. El que ja no puc acceptar és que aquesta activitat converteixi alguns carrers en perfectes rateres pels cotxes que van o vénen de casa seva. Un exemple: situem-nos al capvespre del dissabte de festa major. Els conductors que pretenien enfilar l’avinguda Tarradellas (des del 22 de juliol) van ésser impel·lits al carrer Pi i Margall. Campi qui pugui !
 
Finalment, una darrera reflexió sobre la rebequeria d’alguns regidors ( TEC, ERC i CUP ) pel que fa a l’ofici de diumenge. Estaven en el seu dret... Però, en tot cas, també es podien haver abstingut al ball de plaça... Que  no oblidin la dita del “ tal faràs, tal trobaràs “. Un dia o altre els hi passaran factura. Potser molt abans del què es pensen... Perquè, a la recerca de vots, tal vegada es plantejaven assistir a la celebració final del Ramadà. 
 
Al cap i a la fi, “que cadascú carregui el seu mort “. En el fons, potser també som davant d’un problema de cultura.