Les primeres manifestacions contra l’actual sistema apreciables des del punt de vista del suport social han evolucionat, en els darrers dies, cap a acampades de protesta en diverses ciutats de l’Estat. Els més optimistes veiem en tot aquest rebombori una espurna revolucionària, tot i que cal tenir clar que uns pocs milers de mobilitzats en un estat de més de 47 milions d’habitants no són precisament per llançar coets, encara. Però s’està fent ja prou soroll, i s’està iniciant una fase esperançadora, pel que fa a la possibilitat de concretar aquest moviment multiforme i contradictori en propostes i reivindicacions concretes que permetin albirar un canvi social positiu.
Pel que fa a la direcció del canvi, val a dir que no m’agrada gaire el terme #spanishrevolution, sobretot perquè amaga i menysté la gran revolució pendent a casa nostra, la de l’alliberament nacional. Suposo que algú, per variar, em titllarà de burgès i cul d’olla, i em dirà que la injustícia capitalista és universal, que la democràcia liberal està profundament degradada i desprestigiada a tot arreu, que cal començar per les lluites alliberadores transversals i cosmopolites, i que això de l’alliberament nacional és una fal·làcia burgesa.
Doncs penso que no. Penso que cal situar al mateix nivell de prioritat, i de forma indestriable, l’alliberament nacional i l’alliberament social. De la mateixa manera que em motiva i m’emociona la primavera nordafricana que va començar fa uns mesos a la plaça Tahrir, em sento proper i solidari amb els fets de la Puerta del Sol. Però cap d’aquestes dues lluites és la meva. La meva és la de la plaça de Catalunya, la del Raval de Montserrat, la de tots els pobles i ciutats dels Països Catalans.
La meva lluita és contra els bancs i caixes irresponsables, contra els polítics corruptes i contra la perversió que ha experimentat el sistema de partits, contra el retrocés de l’estat del benestar, i a favor dels drets i llibertats consolidats a partir de la segona guerra mundial, de la justícia redistributiva, de la igualtat d’oportunitats i de l’equitat. Però també és una lluita contra l’espoli fiscal que patim els catalans, contra el jou espanyol i contra la minorització i desaparició de la meva cultura.
Que no ens enredin. Més enllà d’un crit inicial d’indignació, cal construir alternatives, projectes de futur, programes de govern i fulls de ruta. Que passen per l’emancipació nacional si volem assolir una societat amb unes dosis acceptables de justícia. Això és democràcia real. La resta és soroll i espanyolisme encobert.
Pel que fa a la direcció del canvi, val a dir que no m’agrada gaire el terme #spanishrevolution, sobretot perquè amaga i menysté la gran revolució pendent a casa nostra, la de l’alliberament nacional. Suposo que algú, per variar, em titllarà de burgès i cul d’olla, i em dirà que la injustícia capitalista és universal, que la democràcia liberal està profundament degradada i desprestigiada a tot arreu, que cal començar per les lluites alliberadores transversals i cosmopolites, i que això de l’alliberament nacional és una fal·làcia burgesa.
Doncs penso que no. Penso que cal situar al mateix nivell de prioritat, i de forma indestriable, l’alliberament nacional i l’alliberament social. De la mateixa manera que em motiva i m’emociona la primavera nordafricana que va començar fa uns mesos a la plaça Tahrir, em sento proper i solidari amb els fets de la Puerta del Sol. Però cap d’aquestes dues lluites és la meva. La meva és la de la plaça de Catalunya, la del Raval de Montserrat, la de tots els pobles i ciutats dels Països Catalans.
La meva lluita és contra els bancs i caixes irresponsables, contra els polítics corruptes i contra la perversió que ha experimentat el sistema de partits, contra el retrocés de l’estat del benestar, i a favor dels drets i llibertats consolidats a partir de la segona guerra mundial, de la justícia redistributiva, de la igualtat d’oportunitats i de l’equitat. Però també és una lluita contra l’espoli fiscal que patim els catalans, contra el jou espanyol i contra la minorització i desaparició de la meva cultura.
Que no ens enredin. Més enllà d’un crit inicial d’indignació, cal construir alternatives, projectes de futur, programes de govern i fulls de ruta. Que passen per l’emancipació nacional si volem assolir una societat amb unes dosis acceptables de justícia. Això és democràcia real. La resta és soroll i espanyolisme encobert.
