En els darrers anys, Catalunya ha estat capaç de fer un gir de 180 graus en les polítiques de residus. Hem viscut un veritable canvi de model en la gestió dels residus municipals i en els hàbits de comportament, gràcies a l’esforç tant de les administracions com dels ciutadans. El Vallès Occidental és un exemple d’aquest paradigma, però també del consens institucional. La nostra comarca ha estat capaç de generar complicitats a tots nivells per fer possible el que avui és una realitat: el residu ja no es tracta com un rebuig sinó com un recurs. Un recurs que pot ser un veritable motor socio-econòmic al nostre país.
El màxim exponent d’aquest canvi de model és la posada en marxa del nou Centre de Tractament de Residus del Vallès Occidental. El CTRV significa deixar enrere un model de gestió econòmic però poc respectuós amb el medi ambient i entrar en un model que tracta tot el rebuig i n’extreu el màxim d’elements valoritzables, apostant per la màxima recuperació i per la cura extrema de l’entorn.
Aquest centre és també el símbol de l’activitat econòmica i empresarial que s’ha anat forjant a la nostra comarca i al nostre país a l’entorn de l’àmbit dels residus. Avui, Catalunya disposa d’un ampli coneixement que hem de saber aprofitar i rellançar com a sector econòmic emergent. Aquest know how acumulat ha vingut generat per l’arrelament de la indústria, per la formació dels professionals i per l’adaptació del marc legal, però també per la inversió realitzada des del govern català i per la implicació del teixit empresarial. Tot plegat fa que avui Catalunya sigui una referència, en aquest àmbit, per la resta de l’Estat espanyol i pel sud d’Europa.
Hem de ser capaços de dimensionar el valor socio-econòmic del món dels residus, és a dir, l’ocupació que genera, la riquesa impulsada per la via de la investigació i la innovació o també el reconeixement que suposa pel país. Fins i tot hem de ser capaços de valorar el paper actiu que poden jugar els residus dins les polítiques energètiques. I és que la gestió dels residus ja no s’entén com un sector aïllat que opera al marge de les estratègies de desenvolupament econòmic d’un país. S’entén com un element més, una peça de l’engranatge, i en conseqüència les decisions que es prenen en aquest àmbit han de ser coherents amb les polítiques econòmiques, energètiques, d’innovació i medi ambientals, també bàsiques per lluitar contra el canvi climàtic.
Si entenem el residu com un recurs, l’entendrem també com un motor, com una oportunitat. I per això hem d’avançar en la recerca i en la investigació per tal de poder innovar constantment i facilitar que les polítiques medi ambientals, entre d’altres, ajudin a substituir altres sectors més tradicionals i que estan mostrant símptomes clars d’esgotament.
Al Vallès Occidental creiem en aquesta aposta i per això també estem treballant per ser la seu del Centre d’Interpretació dels Residus de Catalunya, un espai de divulgació però també un centre de recerca i desenvolupament aprofitant les infrastructures de gestió de residus presents a la comarca. Aquest àmbit ha d’incorporar el món universitari i ajudar en la interrelació entre empreses, administracions i universitat.
Si som capaços d’establir sinèrgies en el triangle format per administracions, empreses i universitats, i de crear un clúster mediambiental a l’àmbit metropolità ens posicionarem com a país en un dels sectors econòmics emergents que lliga les polítiques energètiques i de canvi climàtic però que al mateix temps afavoreix una ocupació laboral més qualificada i amb més valor afegit.
Aquestes línies no són tan sols un discurs, el govern ha complert els seus compromisos i ha realitzat les inversions en la construcció de les diferents plantes, el món empresarial s’ha diversificat i comença a ser una referència tecnològica i de gestió inclús fora de les nostres fronteres, els municipis i els ciutadans han fet un gran esforç d’acompanyament i implicació, la universitat ha ampliat el camp de recerca i estudi facilitant el desenvolupament tecnològic.
Però la pregunta és: som capaços de fer el salt social, econòmic i tecnològic i ser la referència territorial en un dels camps principals de les polítiques medi ambientals? Com deia abans, les condicions hi són.
El màxim exponent d’aquest canvi de model és la posada en marxa del nou Centre de Tractament de Residus del Vallès Occidental. El CTRV significa deixar enrere un model de gestió econòmic però poc respectuós amb el medi ambient i entrar en un model que tracta tot el rebuig i n’extreu el màxim d’elements valoritzables, apostant per la màxima recuperació i per la cura extrema de l’entorn.
Aquest centre és també el símbol de l’activitat econòmica i empresarial que s’ha anat forjant a la nostra comarca i al nostre país a l’entorn de l’àmbit dels residus. Avui, Catalunya disposa d’un ampli coneixement que hem de saber aprofitar i rellançar com a sector econòmic emergent. Aquest know how acumulat ha vingut generat per l’arrelament de la indústria, per la formació dels professionals i per l’adaptació del marc legal, però també per la inversió realitzada des del govern català i per la implicació del teixit empresarial. Tot plegat fa que avui Catalunya sigui una referència, en aquest àmbit, per la resta de l’Estat espanyol i pel sud d’Europa.
Hem de ser capaços de dimensionar el valor socio-econòmic del món dels residus, és a dir, l’ocupació que genera, la riquesa impulsada per la via de la investigació i la innovació o també el reconeixement que suposa pel país. Fins i tot hem de ser capaços de valorar el paper actiu que poden jugar els residus dins les polítiques energètiques. I és que la gestió dels residus ja no s’entén com un sector aïllat que opera al marge de les estratègies de desenvolupament econòmic d’un país. S’entén com un element més, una peça de l’engranatge, i en conseqüència les decisions que es prenen en aquest àmbit han de ser coherents amb les polítiques econòmiques, energètiques, d’innovació i medi ambientals, també bàsiques per lluitar contra el canvi climàtic.
Si entenem el residu com un recurs, l’entendrem també com un motor, com una oportunitat. I per això hem d’avançar en la recerca i en la investigació per tal de poder innovar constantment i facilitar que les polítiques medi ambientals, entre d’altres, ajudin a substituir altres sectors més tradicionals i que estan mostrant símptomes clars d’esgotament.
Al Vallès Occidental creiem en aquesta aposta i per això també estem treballant per ser la seu del Centre d’Interpretació dels Residus de Catalunya, un espai de divulgació però també un centre de recerca i desenvolupament aprofitant les infrastructures de gestió de residus presents a la comarca. Aquest àmbit ha d’incorporar el món universitari i ajudar en la interrelació entre empreses, administracions i universitat.
Si som capaços d’establir sinèrgies en el triangle format per administracions, empreses i universitats, i de crear un clúster mediambiental a l’àmbit metropolità ens posicionarem com a país en un dels sectors econòmics emergents que lliga les polítiques energètiques i de canvi climàtic però que al mateix temps afavoreix una ocupació laboral més qualificada i amb més valor afegit.
Aquestes línies no són tan sols un discurs, el govern ha complert els seus compromisos i ha realitzat les inversions en la construcció de les diferents plantes, el món empresarial s’ha diversificat i comença a ser una referència tecnològica i de gestió inclús fora de les nostres fronteres, els municipis i els ciutadans han fet un gran esforç d’acompanyament i implicació, la universitat ha ampliat el camp de recerca i estudi facilitant el desenvolupament tecnològic.
Però la pregunta és: som capaços de fer el salt social, econòmic i tecnològic i ser la referència territorial en un dels camps principals de les polítiques medi ambientals? Com deia abans, les condicions hi són.
