Fa poques setmanes, la consellera Capdevila va visitar Terrassa i va deixar anar una boutade d’aquelles que acaben fent fortuna. A propòsit de la potència i les possibilitats de la nostra ciutat en el sectors sociosanitari i biotecnològic, va deixar anar sense posar-se vermella que Terrassa podia arribar a ser la Boston catalana. Tot seguit, alguns electes locals es van apuntar a la hipèrbole amb gran entusiasme, i fins i tot s’ha publicat algun article d’opinió que desenvolupa la idea de forma força optimista.
Home, no sé quanta gent a Terrassa sap on és Boston, ni quina és la història de l’estat de Massachusetts, ni quin és el paper de les elits locals i de les nissagues familiars als Estats Units, però per poc que hom hagi llegit o viatjat trobarà exagerada la comparació. Sobretot perquè les precondicions estructurals de Terrassa i del seu entorn, i les característiques socials de la nostra antiga ciutat del fum, s’assemblen a les de la costa est dels Estats Units com un ou a una castanya. Us asseguro, doncs, que no hi ha en el meu escepticisme cap rastre del tradicional autoodi terrassenc, sinó més aviat un moderat realisme…
Sense voler ser cínic en excés, i perdoneu-me, seria com voler convertir Terrassa en Papeete, la bonica capital de Tahití, per l’existència eterna, resistent i probablement rendible d’un pub amb ambientació polinèsia a la vora de la Rambla. O com pretendre que la presència a la ciutat d’una important corporació dedicada a l’oci i a l’atzar ens col·loca a les portes de ser una Las Vegas europea, amb desert i tot. O fins i tot que la important transformació de l’estructura ferroviària que està experimentant la ciutat ens ha de dur a convertir-nos en un nou Calgary, nus estratègic de la xarxa ferroviària del Canadà.
En tindria prou, us ho ben asseguro, amb una Terrassa que fos econòmicament pròspera, socialment avançada, educativament culta, urbanísticament ordenada i neta, existencialment feliç i nacionalment plena. Ja sé que també me n’he anat tres pobles enllà, i que això també tira a hiperbòlic. Però per alguna utopia cal començar. I, després, cal posar pedra a pedra els mitjans per a acostar-s’hi: sense posar tots els ous al mateix cistell, excel·lint en tres o quatre activitats industrials, assegurant la protecció i la cohesió social, i fent els deures al llarg de més d’una generació. Així, potser no serem Boston, o París, o Londres, però acabarem sent una ciutat on faci goig de viure-hi.
Home, no sé quanta gent a Terrassa sap on és Boston, ni quina és la història de l’estat de Massachusetts, ni quin és el paper de les elits locals i de les nissagues familiars als Estats Units, però per poc que hom hagi llegit o viatjat trobarà exagerada la comparació. Sobretot perquè les precondicions estructurals de Terrassa i del seu entorn, i les característiques socials de la nostra antiga ciutat del fum, s’assemblen a les de la costa est dels Estats Units com un ou a una castanya. Us asseguro, doncs, que no hi ha en el meu escepticisme cap rastre del tradicional autoodi terrassenc, sinó més aviat un moderat realisme…
Sense voler ser cínic en excés, i perdoneu-me, seria com voler convertir Terrassa en Papeete, la bonica capital de Tahití, per l’existència eterna, resistent i probablement rendible d’un pub amb ambientació polinèsia a la vora de la Rambla. O com pretendre que la presència a la ciutat d’una important corporació dedicada a l’oci i a l’atzar ens col·loca a les portes de ser una Las Vegas europea, amb desert i tot. O fins i tot que la important transformació de l’estructura ferroviària que està experimentant la ciutat ens ha de dur a convertir-nos en un nou Calgary, nus estratègic de la xarxa ferroviària del Canadà.
En tindria prou, us ho ben asseguro, amb una Terrassa que fos econòmicament pròspera, socialment avançada, educativament culta, urbanísticament ordenada i neta, existencialment feliç i nacionalment plena. Ja sé que també me n’he anat tres pobles enllà, i que això també tira a hiperbòlic. Però per alguna utopia cal començar. I, després, cal posar pedra a pedra els mitjans per a acostar-s’hi: sense posar tots els ous al mateix cistell, excel·lint en tres o quatre activitats industrials, assegurant la protecció i la cohesió social, i fent els deures al llarg de més d’una generació. Així, potser no serem Boston, o París, o Londres, però acabarem sent una ciutat on faci goig de viure-hi.
