Els hospitals Ernest Lluch, de Montcada i Reixac, i Vicente Ferrer, de Rubí, es troben a la corda fluixa. Podria acabar passant que, finalment, tot i els esforços invertits pels ciutadans i pels ajuntaments d’aquestes poblacions, no s’acabessin construint.

El motiu argumentat pel nou conseller de Sanitat a l’hora d’explicar aquests possibles canvis és l’estalvi. M’agradaria saber si el conseller té també, junt amb aquesta idea, una goma d’esborrar que elimini les necessitats d’aquestes dues ciutats en matèria hospitalària.

La futura construcció d’aquests centres no respon a un caprici sobtat, sinó a una necessitat quasi vital, davant de la situació de congestió dels hospitals de la zona i de qui depenen aquestes poblacions, que són el Parc Taulí de Sabadell, l’hospital Mútua de Terrassa i l’Hospital de Terrassa.

L’Ernest Lluch i el Vicente Ferrer fa anys i panys que estan previstos -aquesta és una altra: quants anys fan falta per fer realitat uns equipaments considerats prioritaris per al manteniment d’una salut pública digna a la zona?-.

Ben cert és que la crisi és un llastre que ha estat l’aturador de propostes importants. Però també ho és que els centres hospitalaris actuals no donen l’abast, i que, com sempre, els principals perjudicats en són els ciutadans.