M’estalviaré les condemnes rituals de la violència, i les no menys rituals admonicions capellanesques en defensa de la democràcia i en contra de la barbàrie. Tot i que hi estic d’acord, això ja ho han fet amb indignació i entusiasme totes les parts, i no m’ajuda especialment a aclarir les idees.
Voldria, això sí, deixar constància del rebuig que em produeix una part minoritària del moviment dels "indignats", aquella part que escup, crida, brama, insulta, pinta, sacseja, empeny i colpeja. Aquests indesitjables estan dilapidant estúpidament la credibilitat i el suport social que podrien tenir les protestes, i no contribueixen a cap millora del sistema, però tampoc a cap revolució. Quan la multitud esdevé massa descerebrada no hi ha més remei que contenir-la a garrotades, i sembla que aquests provocadors nihilistes estiguin demanant a crits que l’Estat exerceixi les seves funcions repressores amb tota la potència imaginable.
També m’agradaria animar la part majoritària del moviment dels indignats a deixar-se de romanticismes i de teories conspiranoiques. El moviment del 15M no se n’està anant a fer punyetes per culpa de la policia secreta, ni per la proverbial sordesa dels poderosos, sinó pels seus propis errors. Qualsevol moviment necessita objectius, interlocutors i estructures. I anar a poc a poc, assambleàriament i adànica, perdent un temps preciós, mentre els animals de sempre gaudeixen de la destrucció per la destrucció i els poderosos de veritat se’n riuen de nosaltres, no és precisament una bona mostra d’intel·ligència pràctica. Anar a poc a poc ara no porta lluny, sinó que no porta enlloc. Cal estructurar, decidir i actuar, i ràpid. Els debats eterns, i l’absència de líders, ja vindran. I no em val l’excusa que els altres en més de trenta anys no n’han estat capaços. Hi érem tots, al vaixell...
I no vull deixar passar l’oportunitat de suggerir a aquells que creuen que el sistema polític es pot regenerar des de dins que aprofitin tots els canals de diàleg i de generació de complicitats que hi hagi. Fa massa dies que els polítics s’estan mirant el moviment del 15M sense dir ni ase ni bèstia. Comença a ser hora d’interactuar, de valorar i ponderar demandes, de transformar-les en propostes concretes, de teixir complicitats relacionals. Mirar-se els indignats amb simpatia però com si fossin marcians de color verd no ajuda, precisament, a millorar les coses. Potser ha arribat el moment de passar de la reacció, de la defensa visceral i emotiva, a la resposta, a l’acció raonada i raonable.
Per acabar, només tres preguntes:
1- Com és que la policia no va actuar amb la contundència requerida des del dia 14, es va permetre que la protesta de la Ciutadella se n’anés de mare, i es va permetre que els diputats anessin com bous al sacrifici? Era una manera sibilina de guanyar simpaties de cara a una futura repressió violenta del moviment? No hauria estat més intel·ligent prevenir que lamentar?
2- Com és que no es diu públicament i amb la intensitat requerida que els retalls pressupostaris són inevitables, amb protestes o sense, en l’arquitectura institucional actual? Com és que no es recorda que si la Generalitat aprova uns pressupostos menys restrictius, seran intervinguts automàticament des del Govern central? Com és que es protesta a Barcelona per mesures que són, bàsicament, responsabilitat de Madrid i de Brusel·les?
3- Per què no es substitueix la recerca de solucions pal·liatives, que no correspon formular a un moviment social, per propostes de cirurgia major? Ja va sent hora d’estructurar una estratègia unitària a l’entorn d’una proposta de canvi de sistema, de regles de joc, que només pot concretar-se a partir d’una proposta de reforma radical de la Constitució espanyola de 1978. En lloc d’abandonar-nos en inacabables discussions bizantines, per què no comencem a estructurar una proposta de mínims en aquest sentit, i ens deixem de floritures?
Voldria, això sí, deixar constància del rebuig que em produeix una part minoritària del moviment dels "indignats", aquella part que escup, crida, brama, insulta, pinta, sacseja, empeny i colpeja. Aquests indesitjables estan dilapidant estúpidament la credibilitat i el suport social que podrien tenir les protestes, i no contribueixen a cap millora del sistema, però tampoc a cap revolució. Quan la multitud esdevé massa descerebrada no hi ha més remei que contenir-la a garrotades, i sembla que aquests provocadors nihilistes estiguin demanant a crits que l’Estat exerceixi les seves funcions repressores amb tota la potència imaginable.
També m’agradaria animar la part majoritària del moviment dels indignats a deixar-se de romanticismes i de teories conspiranoiques. El moviment del 15M no se n’està anant a fer punyetes per culpa de la policia secreta, ni per la proverbial sordesa dels poderosos, sinó pels seus propis errors. Qualsevol moviment necessita objectius, interlocutors i estructures. I anar a poc a poc, assambleàriament i adànica, perdent un temps preciós, mentre els animals de sempre gaudeixen de la destrucció per la destrucció i els poderosos de veritat se’n riuen de nosaltres, no és precisament una bona mostra d’intel·ligència pràctica. Anar a poc a poc ara no porta lluny, sinó que no porta enlloc. Cal estructurar, decidir i actuar, i ràpid. Els debats eterns, i l’absència de líders, ja vindran. I no em val l’excusa que els altres en més de trenta anys no n’han estat capaços. Hi érem tots, al vaixell...
I no vull deixar passar l’oportunitat de suggerir a aquells que creuen que el sistema polític es pot regenerar des de dins que aprofitin tots els canals de diàleg i de generació de complicitats que hi hagi. Fa massa dies que els polítics s’estan mirant el moviment del 15M sense dir ni ase ni bèstia. Comença a ser hora d’interactuar, de valorar i ponderar demandes, de transformar-les en propostes concretes, de teixir complicitats relacionals. Mirar-se els indignats amb simpatia però com si fossin marcians de color verd no ajuda, precisament, a millorar les coses. Potser ha arribat el moment de passar de la reacció, de la defensa visceral i emotiva, a la resposta, a l’acció raonada i raonable.
Per acabar, només tres preguntes:
1- Com és que la policia no va actuar amb la contundència requerida des del dia 14, es va permetre que la protesta de la Ciutadella se n’anés de mare, i es va permetre que els diputats anessin com bous al sacrifici? Era una manera sibilina de guanyar simpaties de cara a una futura repressió violenta del moviment? No hauria estat més intel·ligent prevenir que lamentar?
2- Com és que no es diu públicament i amb la intensitat requerida que els retalls pressupostaris són inevitables, amb protestes o sense, en l’arquitectura institucional actual? Com és que no es recorda que si la Generalitat aprova uns pressupostos menys restrictius, seran intervinguts automàticament des del Govern central? Com és que es protesta a Barcelona per mesures que són, bàsicament, responsabilitat de Madrid i de Brusel·les?
3- Per què no es substitueix la recerca de solucions pal·liatives, que no correspon formular a un moviment social, per propostes de cirurgia major? Ja va sent hora d’estructurar una estratègia unitària a l’entorn d’una proposta de canvi de sistema, de regles de joc, que només pot concretar-se a partir d’una proposta de reforma radical de la Constitució espanyola de 1978. En lloc d’abandonar-nos en inacabables discussions bizantines, per què no comencem a estructurar una proposta de mínims en aquest sentit, i ens deixem de floritures?
