Oficialment, Ràdio Terrassa encara existeix. En freqüència, al 828 de l'ona mitja. Però s'han acabat els continguts, mentre que la també històrica musical Ràdio Club 25 ha perdut el seu nom i es diu Kiss FM des de Barcelona. El mes de febrer serà el de l'agonia d'un dels referents de la comunicació local. És el termini perquè les gestions municipals aconsegueixin reconsiderar la postura de la SER de rescindir el contracte o es trobi alguna altra cadena catalana o espanyola interessada ja que el propietari de Kiss FM, Blas Herrero, no té cap interès en mantenir l'emissora terrassenca. Ja ha acomiadat tot el personal que quedava.
És una de les pitjors notícies que pot rebre un municipi de més de 200.000 habitants que pretén figurar al mapa com la segona ciutat de Catalunya. Sense diari ni ràdio independents propis no hi ha personalitat. Tampoc si no es manté una entitat financera que continuï fent obra social. L'ajuntament pot fer de substitut en mitjans de comunicació si aquests no existeixen en anterioritat, però els mitjans públics compleixen una altra funció i, en el cas català, han assumit fonamentalment una eina de normalització lingüística. La televisió local, per exemple, és una ruïna si no forma part d'una xarxa més àmplia.
La decadència de l'ona mitja es cantava des de l'aparició als anys vuitanta de l'efa ema. I Josep Maria Francino en va ser un pioner obrint Ràdio Club 25 el 1979 i servint-se d'educació musical quan ens espolsàvem la rèmora franquista. Josep Manuel Salillas va trobar en la SER un equilibri entre el castellà i el català ja des de 1970 perquè els informatius de la transició terrassenca es fessin en clau del país de la mà de Xavier Closa. Després, Xavier Salillas va rebre carta blanca del seu pare per convertir Club 25 FM en una ràdio fórmula. I, quan l'OM certificava la seva defunció, van decidir fa tres anys vendre l'FM a un empresari que veu Terrassa com una bandereta al mapa.
Pitjor va ser per Ràdio Sabadell, també procedent de la societat civil de principis del segle XX, que va desaparèixer el 1994 per ser transmutada en l'actual COM Ràdio (Diputació de Barcelona), previ pas durant quinze dies i com a testaferro del grup d'El 9 Nou comprant-la a la COPE. Sembla ser el destí d'iniciatives de quan aquestes ciutats comptaven amb 30.000 habitants, però disposaven de veritables forces per engegar projectes vitals. El miracle seria que alguna cadena catalana volgués endollar encara a la vida Ràdio Terrassa.
És una de les pitjors notícies que pot rebre un municipi de més de 200.000 habitants que pretén figurar al mapa com la segona ciutat de Catalunya. Sense diari ni ràdio independents propis no hi ha personalitat. Tampoc si no es manté una entitat financera que continuï fent obra social. L'ajuntament pot fer de substitut en mitjans de comunicació si aquests no existeixen en anterioritat, però els mitjans públics compleixen una altra funció i, en el cas català, han assumit fonamentalment una eina de normalització lingüística. La televisió local, per exemple, és una ruïna si no forma part d'una xarxa més àmplia.
La decadència de l'ona mitja es cantava des de l'aparició als anys vuitanta de l'efa ema. I Josep Maria Francino en va ser un pioner obrint Ràdio Club 25 el 1979 i servint-se d'educació musical quan ens espolsàvem la rèmora franquista. Josep Manuel Salillas va trobar en la SER un equilibri entre el castellà i el català ja des de 1970 perquè els informatius de la transició terrassenca es fessin en clau del país de la mà de Xavier Closa. Després, Xavier Salillas va rebre carta blanca del seu pare per convertir Club 25 FM en una ràdio fórmula. I, quan l'OM certificava la seva defunció, van decidir fa tres anys vendre l'FM a un empresari que veu Terrassa com una bandereta al mapa.
Pitjor va ser per Ràdio Sabadell, també procedent de la societat civil de principis del segle XX, que va desaparèixer el 1994 per ser transmutada en l'actual COM Ràdio (Diputació de Barcelona), previ pas durant quinze dies i com a testaferro del grup d'El 9 Nou comprant-la a la COPE. Sembla ser el destí d'iniciatives de quan aquestes ciutats comptaven amb 30.000 habitants, però disposaven de veritables forces per engegar projectes vitals. El miracle seria que alguna cadena catalana volgués endollar encara a la vida Ràdio Terrassa.
