Molts pobles celebren dues festes majors al cap de l'any. Per garantir-ne el bon temps, fins i tot les concentren al mes d'agost. No és el cas de Viladecavalls. La d'estiu se celebra pel juliol, vuit dies després de la de Terrassa. Pel que fa a la d'hivern -amb permís del temps meteorològic- s'encomanen a Sant Martí. Justament, el patró de la vila. El que dóna nom a la parròquia del poble (Sant Martí de Sorbet), que data de l'any 996.

Estem parlant d'un sant del segle IV, nascut a Hungria. La llegenda comenta que -als vint-i-sis anys, mentre servia a l'exèrcit romà, a Amiens- lliurà mitja capa seva a un captaire. L'endemà, se li aparegué el Crist per agrair-li-ho. Aquest fet provocà la seva conversió al cristianisme, arribant a ésser bisbe de Tours (quan en tenia cinquanta-quatre).

Tot seguint amb la llegenda, la solidaritat del seu gest deturà el fred i la neu a la zona. D'ací, justament, neix la tradició que -any rere any- la setmana de l'onze de novembre acostuma a repetir-se un microclima més benigne. Amb unes temperatures no gens consonants a l'època. És per això que hom parla del famós "estiuet de Sant Martí".

La seva festivitat gairebé s'escau al bell mig de les dates de matança del porc... Una festa popular on es combina la gresca, l'enrenou, la rialla, la companyonia i el bon àpat. Raó en la qual,  de ben segur, arrenca la dita castellana que diu "a cada cerdo le llega su San Martín ". Tot i que, ací, les interpretacions poden desvariejar notòriament.

També, però, cal afegir-hi un element originari més aviat religiós. D'acord amb la tesi pagana de presentar animals sacrificats a la divinitat. La pròpia barreja de dos elements cabdals (sang i foc) assegurava la purificació plena del creient cristià. Sobretot en front de les comunitats jueva i musulmana, que tenien prohibit el seu consum.

D'una o altra manera, és prou evident que el caliu d'una festa major sempre conrea lligams de convivència. Aquest fet es fa palès -de manera molt adient- en un nucli de població petitó. A les grans ciutats, tot s'ha despersonalitzat bastant. Prima més el fet de "cardar el camp" fora, bo i aprofitant un jorn addicional de pausa laboral.

Tornem, però, a l'eix central de l'escrit: la bonança climàtica al bell mig de la tardor. Convido els tarumbaires a gaudir d'uns dies de festa joiosa. Amb total passió i rauxa. Això sí, tot i semblar un xic forçat, faig un suggeriment: tenir un record ben sentit envers persones que ens han dit adéu -si fa no fa- al llarg dels darrers dotze mesos...

Ací, "forçant" una mica el pensament, m'embolcallen el sentiment i l tristor. Tinc present les figures d'en Xavier Trenchs Verdaguer, Lluís Solana Canut, Isabel Puigdomènech Íñiguez i Angelina Parera Turu. Totes elles fortament vinculades al devenir històric de La Tarumba. Per raons diferents, tal vegada. Amb el segell distintiu, tanmateix, d'haver format part important en la història de la nostra comunitat... Tant de bo que -des d'on es troben- facin per acréixer el nostre sentit de pertinença al poble. 

Dit això, molt feliç festa major!... Si pot ésser, amb caloreta inclosa.

Josep Ballbè