El final de la dictadura franquista va portar molts canvis a la ciutat, no només a nivell polític o d’adveniment de nous drets per a la població, sinó també per la visibilització i creixement del teixit associatiu de Terrassa.
Podem arribar a afirmar que el naixement dels ajuntaments democràtics, fa més de tres dècades, va comportar també l’aparició d’un dels agents clau en la consolidació de la societat, a partir de la promoció i la cerca de valors com la bona convivència i la cohesió social: el Tercer Sector.
El lideratge en la construcció social, on el ciutadà és el protagonista central és responsabilitat dels ajuntaments, però cal reconèixer la tasca que han desenvolupat en aquesta comesa les entitats del Tercer Sector de Terrassa.
Plegats hem aconseguit construir una ciutat oberta i participativa on predominen els valors democràtics i la voluntat d’afavorir la cohesió social com a base de tota planificació futura. A Terrassa, podem afirmar que el Tercer Sector ha contribuït de manera molt important en la construcció de la ciutat que tenim avui, responsabilitzant-se en molts casos de ser el motor de participació i transformació social que la ciutat requeria, convertint-se en un gran company de viatge.
De la mateixa manera que la societat, les entitats del Tercer Sector estan vivint de manera molt propera la difícil conjuntura econòmica que ens està afectant, responsabilitzant-se en molts casos de ser l’eix vertebrador per implicar la ciutadania en l’enfortiment de la societat en moments complicats. Els podem considerar com un dels ingredients clau en la fórmula de seguir transformant les ciutats cap al bé comú amb un dels seus valors més actius com a bandera: la capacitat de generar complicitat ocial a tots nivells, tant de l’administració com de la població no organitzada.
El tensionament pressupostari que les altes instàncies governamentals està efectuant sobre els ajuntaments està condicionant la planificació de recursos en matèria social, però a la vegada ha provocat que no decaigui el sentiment de responsabilitat de seguir construint ciutat.
Malgrat sembli una contradicció, la limitació de recursos ha generat un augment de persones beneficiàries dels serveis d’aquestes entitats, ajudant a la vegada a optimitzar els recursos municipals i a intentar pal·liar de manera més efectiva i eficient les mancances. Un crit d’alerta, malgrat el creixement de les persones voluntàries, l’esforç de les xarxes familiars, l’increment de les iniciatives socials, les demandes superen de llarg la capacitat de resposta de l’Ajuntament i de les entitats del Tercer Sector.
Què cal fer en aquest context incert? Convertir aquesta crisi en una oportunitat de canvi. Per una banda, no defugir de la responsabilitat de les polítiques públiques i, per tant, exigir al Govern de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya, un canvi de prioritats.
Un lideratge compartit en la construcció social. Construir complicitats socials per a la transformació de les prioritats econòmiques i socials. En definitiva, cal fer un pas més (estratègia compartida i compromís social) per tal de preservar els drets socials bàsics de les persones. L’èxit del nostre futur depèn de tothom i en aquest envit estem totes i tots convocats.
