Joan Martínez, director de la delegació catalana de l'AEPAE Foto: Carles Batalla

Des de fa dos anys el veí de Viladecavalls i professor d'arts marcials Joan Martínez Prieto és el màxim responsable de la delegació catalana de l'Associació Espanyola per la Prevenció Escolar (AEPAE), entitat no governamental i sense ànim de lucre que lluita contra l'assetjament escolar. Actua com a mitjancer entre la família de la víctima que el sol·licita i el centre i organitza cursos per eliminar la llei del silenci. Segons l'OMS, un de cada quatre nens en edat escolar ha patit, pateix o patirà assetjament escolar. Durant el 2012 va atendre uns 900 casos.

Martínez diu que l'edat ideal per detectar-lo són els sis anys, quan els nens exerceixen més violència física i les nenes més exclusió i avisa que l'assetjador també és un "malalt, víctima de quelcom probablement més greu que prové d'una família desestructurada". Voldria que aquest fenomen formés part del programa escolar o de la carrera de magisteri i sempre té el telèfon obert perquè "l'assetjament no descansa".

Com li arriben els nens?
Detectem un 10% del que pateix el nen, l'altre 90% són problemes emocionals, d'autoestima, psicològics i que poden manifestar-se en aquell moment o patir un estrés posttraumàtic i sortir al cap de vint anys en forma d'ansietat, fòbies o inseguretats.

Què és l'assetjament i com es pot diferenciar d'una burla?
És difícil, però tècnicament és un abús de poder entre iguals, a nivell emocional, físic o psicològic, i reiterat en el temps sobre una mateixa persona.

Quines conseqüències té?
Segons l'OMS, el 60% dels nens agressors abans dels 24 anys cometran algun tipus de delicte. Amb la víctima no es pot mesurar. El desenllaç més tràgic és el suicïdi, molta gent s'ho planteja i ho prova i no surt a l'estadística. Una vegada un nen em va dir que si la vida d'adult era la mateixa que estava vivint, no mereixia la pena continuar.

En què es basa el vostre mètode i per què és pioner a l'estat?
Treballem des de la prevenció des de tres àrees complementaries: la psicologia, el teatre assertiu i el protocol d'autodefensa, donem  eines emocionals i físiques, com comportar-se davant d'una agressió (si et diuen que estàs gras respons que no et veuen bé, que estàs fort), li traiem ferro a l'assumpte. I l'expressió corporal és important, caminar dret, mirar als ulls i si no podem dissuadir l'agressor, un protocol d'autoprotecció, com s'han de posar les mans, caminar i protegir-se i que la paraula que han d'usar no és "socors" ni "auxili", sinó "foc".

Falta consciència o s'ha avançat molt en aquest àmbit?
Falta moltíssim. Et diré quatre excuses preestablertes que diem: "això són coses de nens", "això ja passarà", "no n'hi ha per tant", "això el farà més fort", "potser n'estem fent un gra massa", la llei del silenci, es tapa. He conegut el cas d'un nen que ha patit des de P4 fins a quart de secundària, i ja havia assumit el rol de víctima. No podem arribar a aquest punt: un nen té mal de cap, de panxa, posa excuses per anar al col·legi, no vol anar de colònies. Falta dir el problema pel seu nom igual que ja no ens fa tanta por parlar d'un càncer o de la violència masclista. Ens cal perquè està en joc la salut dels nostres fills.

Hi ha algun tipus d'assetjament més freqüent? Potser el derivat de l'aspecte físic?
Qualsevol persona és susceptible de patir-ne, si treus males notes, perquè ets 'tonto'; si en treus de bones, perquè ets 'empollon'. Si ets una persona emocionalment forta i equilibrada, encara que et diguin gras o lleig, no en faràs cas, però a algú feble l'afecta.

Es necessiten lleis més dures?
Abans de castigar un adult has d'educar un nen: si l'eduques, quan sigui adult no caldrà que el castiguis. Hi ha casos que van al jutjat i els sancionen amb 30.000 euros però, de què serveix? Cada segon que és al centre, aquell nen està patint. És com si tu tinguessis por a la foscor i et deixessin sol al mig del bosc. Un nen ha de tenir l'etapa més feliç de la seva vida al centre educatiu.

Què ha de fer el centre?
No existeix un protocol contra l'assetjament, molts professors ens demanen consell i ho deriven a la direcció, que posa la llei del silenci.

Quin marge de maniobra teniu? Tampoc podeu fer de policies.
Quan els familiars ens avisen els donem pautes. Quan anem al centre hi ha repulsa, es posen a la defensiva, perquè accepten que existeix la culpa. La mare pot avisar que el seu nen té insomni i que es posa a plorar cada dia i el professor li diu que no es preocupi, que ja ho derivaran al psicòleg. El centre gairebé mai t'avisa, tot i que les AMPA en són més conscients.

Un agressor en edat infantil es pot convertir en un futur assetjador laboral?
Et sorprendries, posem un cas imaginari: una persona grassa i introvertida que té una mala etapa escolar i pateix assetjament, es treu una carrera i es convergeix en amo d'una empresa i com a revenja agafa el més guapo, el qui té més èxit social i li fa mobbing. La víctima del bullying pot ser autor del mobbing, això és perquè s'ha produït una patologia i no hem integrat bé una persona a la societat.

L'assetjament és conseqüència d'una mala educació?
Més que per una mala educació crec que és per una manca d'educació. Hi ha nens que ho tenen tot i com que el pare no té temps d'estar amb ells, tenen manca d'afecte i de valors. Podrien donar-se cops de cap amb un tronc però a l'escola ha trobat la vàlvula d'escapament i una víctima que no ha sabut dir que allò el molestava.

Ara hi ha més assetjament que abans o ara és més visible?
És mes visible, sempre n'hi ha hagut. Hi ha més violència de gènere ara o abans? L'assetjament ha existit tota la vida, però quants casos d'això veus als mitjans?