M’agradaria afirmar dues coses abans de res. Una, que en el món que ens ha tocat viure, l’administració per si sola no és generadora de riquesa; només posa les regles i les infraestructures per crear-la; que no és poc. I dues, que l’estat del benestar no és de franc. La sanitat, l’ensenyament, les cobertures socials, les infraestructures i la cura del territori s’han de pagar. I com es paga això? Com a qualsevol casa es paguen les depeses; és a dir, amb les entrades (rendiments del treball o de l’empresa), amb crèdits quan no hi ha prou diners i portant un ritme de vida d’acord amb les nostres possibilitats. I a l’administració? El mateix.
Les entrades són els nostres impostos i taxes, els crèdits són l’endeutament i l’administració ha de ser gestionada de forma eficient i austera. Com a totes les llars, s’ha de vetllar per gaudir d’unes entrades suficients per viure amb dignitat i poder pagar els crèdits. Com ha de vetllar l’administració per les seves entrades? Fent polítiques que li assegurin una bona recaptació i una baixa dependència dels crèdits. Val a dir que la recaptació té trampa. Un excés de pressió fiscal comporta un empobriment a la llarga, ja que els treballadors veuen reduïts els seus ingressos i les empreses perden competitivitat i oportunitats de negoci. A conseqüència d’això, les empreses tanquen i els treballadors es queden a l’atur. Una empresa tancada i un treballador a l’atur deixen d’aportar diners al sistema i en el cas del treballador passa a rebre’n. Què vull dir amb això? Que per a gaudir d’un bon estat del benestar cal un atur molt baix i un teixit empresarial competitiu que garanteixin un bon nivell d’ingressos a l’administració, un endeutament molt baix i capacitat per crear infraestructures i serveis. I com s’aconsegueix això? Fent polítiques i generant unes regles del joc que així ho permetin i ho fomentin. Tenim o hem tingut últimament polítiques d’aquestes? Amb l’atur a prop del 20% i la pujada d’impostos, la resposta és òbvia.
Negant la crisi fins ben passades les eleccions (a mitjans de 2008), quan des de setembre de 2007 l’atur s’acarnissava amb la gent més humil dels baris de les nostres ciutats; regalant 400€ a tothom, rics inclosos, i després haver de retirant-los en veure la pífia; aixecant-se de la taula del diàleg social quan calia arremangar-se de veritat; llençant una milionada d’euros en un pla d’obres inútils i innecessàries on a dia d’avui els pocs treballadors contractats ja són tots a l’atur; acceptant un finançament insuficient, traspassos ruïnosos i ministeris que dupliquen funcions i envaeixen competències; apujant els impostos als rics només? Que jo sàpiga l’IVA ens afecta a tots; endeutant el país fins a les dents i engreixant l’administració fins a límits insostenibles. Aquestes són les receptes econòmiques i anticrisi que els diferents governs socialistes ens han servit i ens serveixen. Amb raó la premsa internacional carrega sense pietat i dubta de la capacitat de la presidència espanyola de la CE per marcar el camí de la sortida de la crisi.
El capítol de l’endeutament i la puja d’impostos mereixen una explicació apart per la seva gravetat. A finals de l’any passat l’agència d’anàlisi econòmics Standard & Poors rebaixava la qualitat del deute de l’estat espanyol. Què vol dir això? Que ja no ens poden endeutar més. Fent un símil amb l’economia domèstica, ens trobem a punt d’anar a raure a una casa d’agrupament de deutes. Per tant, a partir d’ara els crèdits que demani el govern espanyol sortiran caríssims i seran una hipoteca molt feixuga per sortir de la crisi i per a les generacions futures d’aquest país. Per què s’han hagut d’apujar els impostos? Bàsicament per dos motius. El primer, per un malbaratament i una gestió pèssima dels recursos, que com a mal afegit ha provocat un endeutament exorbitant; i el segon, per pagar aquest deute. Que ningú sigui tan ingenu de creure’s que l'apujada no és per una altra cosa que per pagar els deutes.
Per sort hi ha altres maneres d’entendre i de gestionar el país i les nostres ciutats i fer-los sortir de la crisi. Per sort també, els anys 2010 i 2011 poden ser anys de canvi, el canvi és a les seves mans.
Les entrades són els nostres impostos i taxes, els crèdits són l’endeutament i l’administració ha de ser gestionada de forma eficient i austera. Com a totes les llars, s’ha de vetllar per gaudir d’unes entrades suficients per viure amb dignitat i poder pagar els crèdits. Com ha de vetllar l’administració per les seves entrades? Fent polítiques que li assegurin una bona recaptació i una baixa dependència dels crèdits. Val a dir que la recaptació té trampa. Un excés de pressió fiscal comporta un empobriment a la llarga, ja que els treballadors veuen reduïts els seus ingressos i les empreses perden competitivitat i oportunitats de negoci. A conseqüència d’això, les empreses tanquen i els treballadors es queden a l’atur. Una empresa tancada i un treballador a l’atur deixen d’aportar diners al sistema i en el cas del treballador passa a rebre’n. Què vull dir amb això? Que per a gaudir d’un bon estat del benestar cal un atur molt baix i un teixit empresarial competitiu que garanteixin un bon nivell d’ingressos a l’administració, un endeutament molt baix i capacitat per crear infraestructures i serveis. I com s’aconsegueix això? Fent polítiques i generant unes regles del joc que així ho permetin i ho fomentin. Tenim o hem tingut últimament polítiques d’aquestes? Amb l’atur a prop del 20% i la pujada d’impostos, la resposta és òbvia.
Negant la crisi fins ben passades les eleccions (a mitjans de 2008), quan des de setembre de 2007 l’atur s’acarnissava amb la gent més humil dels baris de les nostres ciutats; regalant 400€ a tothom, rics inclosos, i després haver de retirant-los en veure la pífia; aixecant-se de la taula del diàleg social quan calia arremangar-se de veritat; llençant una milionada d’euros en un pla d’obres inútils i innecessàries on a dia d’avui els pocs treballadors contractats ja són tots a l’atur; acceptant un finançament insuficient, traspassos ruïnosos i ministeris que dupliquen funcions i envaeixen competències; apujant els impostos als rics només? Que jo sàpiga l’IVA ens afecta a tots; endeutant el país fins a les dents i engreixant l’administració fins a límits insostenibles. Aquestes són les receptes econòmiques i anticrisi que els diferents governs socialistes ens han servit i ens serveixen. Amb raó la premsa internacional carrega sense pietat i dubta de la capacitat de la presidència espanyola de la CE per marcar el camí de la sortida de la crisi.
El capítol de l’endeutament i la puja d’impostos mereixen una explicació apart per la seva gravetat. A finals de l’any passat l’agència d’anàlisi econòmics Standard & Poors rebaixava la qualitat del deute de l’estat espanyol. Què vol dir això? Que ja no ens poden endeutar més. Fent un símil amb l’economia domèstica, ens trobem a punt d’anar a raure a una casa d’agrupament de deutes. Per tant, a partir d’ara els crèdits que demani el govern espanyol sortiran caríssims i seran una hipoteca molt feixuga per sortir de la crisi i per a les generacions futures d’aquest país. Per què s’han hagut d’apujar els impostos? Bàsicament per dos motius. El primer, per un malbaratament i una gestió pèssima dels recursos, que com a mal afegit ha provocat un endeutament exorbitant; i el segon, per pagar aquest deute. Que ningú sigui tan ingenu de creure’s que l'apujada no és per una altra cosa que per pagar els deutes.
Per sort hi ha altres maneres d’entendre i de gestionar el país i les nostres ciutats i fer-los sortir de la crisi. Per sort també, els anys 2010 i 2011 poden ser anys de canvi, el canvi és a les seves mans.
