Com cada any, amb motiu de Sant Jordi, l’Òmnium Cultural de Terrassa presenta les novetats escrites en català per persones de la nostra ciutat i comarca.
I com passa en els últims anys, això significa un volum al voltant de quaranta llibres. Són molts llibres, i és bo que ho siguin. N’hi ha de gèneres ben diversos, d’ambició literària o acadèmica també diversa, de millors i de no tan bons. Tant se val.
En qualsevol cas, és important que quaranta llibres en català certifiquin les ganes de fer coses dels seus autors, de les editorials que els publiquen, de les llibreries que els venen i de l’Òmnium, que fa el servei públic de presentar-les. Cada any, quan arriba Sant Jordi, algú diu que es publiquen massa llibres. Potser sí. Però a veure qui és el valent que diu quins no s’haurien de publicar. Normalment es caricaturitza com a innecessària la monografia local, el llibre que té aparentment pocs destinataris i se’n fan pocs exemplars. Però aquests són precisament els llibres que fan gruix comunitari. I pel que fa als llibres literaris, cada llibre és un missatge tancat en una ampolla. Tots surten amb la il·lusió de ser llegits, i per això han estat escrits. Que arribin o no depèn de moltes coses.
Certament, els qui escrivim ens hem d’imposar rigor. Però la imatge d’algú impedint que es publiqui un llibre, dient aquest sí i aquest no, en nom del que sigui, és una imatge de Farenheit 451. Algú diu que la festa de Sant Jordi és la festa dels escriptors, que el seu objectiu és generar vocacions d’escriptor. No hi estic d’acord del tot.
Els escriptors ja hi són. Ja hi som, millors o pitjors. La festa de Sant Jordi ha de ser una fàbrica de lectors. Primer, que tinguin ganes de llegir. Després ja triaran. Si hi hagués molts més lectors, a ningú no li semblaria que hi ha massa llibres.
I com passa en els últims anys, això significa un volum al voltant de quaranta llibres. Són molts llibres, i és bo que ho siguin. N’hi ha de gèneres ben diversos, d’ambició literària o acadèmica també diversa, de millors i de no tan bons. Tant se val.
En qualsevol cas, és important que quaranta llibres en català certifiquin les ganes de fer coses dels seus autors, de les editorials que els publiquen, de les llibreries que els venen i de l’Òmnium, que fa el servei públic de presentar-les. Cada any, quan arriba Sant Jordi, algú diu que es publiquen massa llibres. Potser sí. Però a veure qui és el valent que diu quins no s’haurien de publicar. Normalment es caricaturitza com a innecessària la monografia local, el llibre que té aparentment pocs destinataris i se’n fan pocs exemplars. Però aquests són precisament els llibres que fan gruix comunitari. I pel que fa als llibres literaris, cada llibre és un missatge tancat en una ampolla. Tots surten amb la il·lusió de ser llegits, i per això han estat escrits. Que arribin o no depèn de moltes coses.
Certament, els qui escrivim ens hem d’imposar rigor. Però la imatge d’algú impedint que es publiqui un llibre, dient aquest sí i aquest no, en nom del que sigui, és una imatge de Farenheit 451. Algú diu que la festa de Sant Jordi és la festa dels escriptors, que el seu objectiu és generar vocacions d’escriptor. No hi estic d’acord del tot.
Els escriptors ja hi són. Ja hi som, millors o pitjors. La festa de Sant Jordi ha de ser una fàbrica de lectors. Primer, que tinguin ganes de llegir. Després ja triaran. Si hi hagués molts més lectors, a ningú no li semblaria que hi ha massa llibres.
