Ens trobem en un moment en que s’han de prendre decisions difícils que no complauran a ningú, ni tan sols potser als qui les impulsin. Moments de mirar cap a les futures generacions, no pas cap a les properes eleccions. Moments en que cal demostrar que no tenim intenció de treure avantatja electoral de la crisi i d’intentar que tothom treballi per deixar enrere aquesta complicada situació.
Les mesures del pla d’ajust governamental que ara tothom critica arriben després que els estats s’hagin endeutat per salvar als grans bancs, i després d’haver invertit en programes d’estímul per no deixar caure els sistemes productius. En el cas d’Espanya, en concret, s’han volgut sostenir els sectors de la construcció ( el FEIL o també conegut com a pla Zapatero ), l’automoció i també els de la sostenibilitat econòmica, ambiental i social ( FEOSL ). A més, d’haver mantingut i ampliat les prestacions per la desocupació, arribant a una situació en que els estats no donen més de sí. I en la que a més, es vol intentar posar en dubte l’aposta europea d’una moneda única.
Es dóna la paradoxa que aquells especuladors del món financer que ens han portat a la situació actual, passen ara a acusar als estats de malbaratar els recursos econòmics i treuen profit de la situació per fer pujar i baixar les valoracions dels deutes d’estats i empreses, en particular d’Espanya i Portugal. Són les agències de qualificació de riscos ( que van concedir qualificacions màximes a empreses i bancs amb actius tòxics ) les que ara es creuen amb el dret de rebaixar les possibilitats de sortida de la crisi de països sencers.
I tot i que, no hauríem de permetre que després de sortir de l’actual crisi tot continués igual respecte als mercats financers, en l’actualitat ens trobem que ens són reclamades per part d’Europa l’adopció de mesures per pal·liar el creixement del dèficit públic. I així com en el passat aquell compromís europeista va oferir-nos l’oportunitat de viure els millors anys de la nostra història, ara aquest acord ens reclama responsabilitat.
Són els més febles i vulnerables l’objecte d’atenció prioritària de les administracions ( Estat, Autonomies i Governs Locals ) a l’hora de pal·liar els efectes de la crisi. Així com també totes aquelles persones i famílies que han quedat en una situació precària en perdre la feina i no trobar-ne una altra des de fa temps. I com deia el president Zapatero, d’aquesta crisi n’hem de sortir, encara que costi més temps, tots plegats i amb un país més reforçat. I ens toca als que tenim una feina estable o un sou garantit fer un esforç i sacrifici major.
És molt possible que com Gary Cooper a “ Solo ante el peligro “ ( High Noon en el títol original ) els socialistes ens haguem de trobar sols a l’hora d’encarar aquestes mesures tan impopulars, però les considerem necessàries per garantir el futur de l’estat de benestar que tan ens ha costat construir i pel que encara ens queda molt per lluitar.
Les mesures del pla d’ajust governamental que ara tothom critica arriben després que els estats s’hagin endeutat per salvar als grans bancs, i després d’haver invertit en programes d’estímul per no deixar caure els sistemes productius. En el cas d’Espanya, en concret, s’han volgut sostenir els sectors de la construcció ( el FEIL o també conegut com a pla Zapatero ), l’automoció i també els de la sostenibilitat econòmica, ambiental i social ( FEOSL ). A més, d’haver mantingut i ampliat les prestacions per la desocupació, arribant a una situació en que els estats no donen més de sí. I en la que a més, es vol intentar posar en dubte l’aposta europea d’una moneda única.
Es dóna la paradoxa que aquells especuladors del món financer que ens han portat a la situació actual, passen ara a acusar als estats de malbaratar els recursos econòmics i treuen profit de la situació per fer pujar i baixar les valoracions dels deutes d’estats i empreses, en particular d’Espanya i Portugal. Són les agències de qualificació de riscos ( que van concedir qualificacions màximes a empreses i bancs amb actius tòxics ) les que ara es creuen amb el dret de rebaixar les possibilitats de sortida de la crisi de països sencers.
I tot i que, no hauríem de permetre que després de sortir de l’actual crisi tot continués igual respecte als mercats financers, en l’actualitat ens trobem que ens són reclamades per part d’Europa l’adopció de mesures per pal·liar el creixement del dèficit públic. I així com en el passat aquell compromís europeista va oferir-nos l’oportunitat de viure els millors anys de la nostra història, ara aquest acord ens reclama responsabilitat.
Són els més febles i vulnerables l’objecte d’atenció prioritària de les administracions ( Estat, Autonomies i Governs Locals ) a l’hora de pal·liar els efectes de la crisi. Així com també totes aquelles persones i famílies que han quedat en una situació precària en perdre la feina i no trobar-ne una altra des de fa temps. I com deia el president Zapatero, d’aquesta crisi n’hem de sortir, encara que costi més temps, tots plegats i amb un país més reforçat. I ens toca als que tenim una feina estable o un sou garantit fer un esforç i sacrifici major.
És molt possible que com Gary Cooper a “ Solo ante el peligro “ ( High Noon en el títol original ) els socialistes ens haguem de trobar sols a l’hora d’encarar aquestes mesures tan impopulars, però les considerem necessàries per garantir el futur de l’estat de benestar que tan ens ha costat construir i pel que encara ens queda molt per lluitar.
