Durant segles, la història dels comtes d’Urgell, una de les nissagues més influents del Pirineu català medieval, havia quedat relegada als arxius i als llibres de genealogia. Tanmateix, una recerca recent liderada per l’antropòloga Núria Armentano ha tornat a situar aquestes figures en el focus de l’actualitat: les restes localitzades i conservades al monestir de les Avellanes podrien pertànyer, segons les primeres hipòtesis, a quatre figures cabdals del llinatge urgellenc: Àlvar I, la seva esposa Cecília de Foix, i els seus fills, Àlvar II i Ermengol X.

La hipòtesi pren força gràcies a una sorprenent coincidència entre les dades osteològiques —com l’edat, trets físics, i indicis de patologies— i les fonts documentals medievals, que descriuen amb detall les condicions de salut, les edats de defunció i fins i tot les circumstàncies de les seves morts. Aquest acostament entre ciència i història ha permès iniciar una nova lectura de les seves vides, més enllà de la crònica nobiliària.

Àlvar I d’Urgell: el comte estratègic

Governant entre finals del segle XIII i inicis del XIV, Àlvar I va ser una figura clau en la consolidació del comtat d’Urgell com a territori estratègic entre la corona catalanoaragonesa i les terres occitanes. Políticament hàbil, Àlvar I va teixir aliances amb la noblesa veïna i va mantenir l’equilibri entre la fidelitat al rei i l’autonomia comtal. Sota el seu govern, el comtat va viure una relativa estabilitat, amb una forta presència senyorial que regulava els passos pirinencs i defensava els interessos catalans davant de les ambicions franceses.

Cecília de Foix: la dama del sud

Esposa d’Àlvar I i figura de gran pes dins la casa comtal, Cecília provenia d’una nissaga poderosa del sud de França, els comtes de Foix. El seu matrimoni amb Àlvar no només va ser un enllaç sentimental, sinó també una jugada política per reforçar els lligams amb l’Occitània. Les fonts la descriuen com una dona d’intel·ligència viva i fort caràcter, molt involucrada en la política comtal i en la gestió dels afers patrimonials.

Ermengol X i Àlvar II: els fills d’un llegat

Els fills del matrimoni, Ermengol X i Àlvar II, van créixer en un context de tensions internes i pressions externes. Ermengol X, l’hereu legítim, va veure’s immers en les disputes entre la noblesa catalana i el poder reial, i el seu breu govern es va veure truncat per la seva mort prematura, que alguns cronistes atribuïen a una malaltia degenerativa. El seu germà, Àlvar II, va quedar en segon pla, però va mantenir la dignitat comtal fins a la dissolució pràctica del poder urgellenc a mans de la monarquia.

El que fa encara més fascinant aquesta història és el destí final dels seus sepulcres: actualment, les tombes identificades com a pertanyents als comtes es troben al Museu The Cloisters de Nova York, una extensió del Metropolitan Museum of Art dedicada a l’art medieval. Allà, descontextualitzades però ben conservades, aquestes peces d’escultura funerària han captivat visitants durant dècades sense que molts sabessin la identitat dels qui hi reposen. L’estudi iniciat per Armentano pot revertir aquesta situació, retornant als comtes d’Urgell la seva veu i el seu lloc dins la història. La combinació entre documentació històrica, evidències científiques i patrimoni artístic pot permetre, per primera vegada, reconstruir la seva memòria d’una manera integral.