Si el 9N no surt bé no serà per culpa de les terres de Lleida. La presencia lleidatana va des del  les sis mil urnes de cartró fetes per interns de la presó de Lleida, al suport massiu dels ajuntaments  de les terres de Ponent  a la consulta, primer en el format oficial que estava previst i ara amb el nou model participatiu amb què el govern intenta esquivar la suspensió constitucional. L’entusiasme municipal arriba en alguns casos a superar als propis organitzadors: l’alcalde d’un municipi important del pla m’explicava aquest cap de setmana el seu neguit perquè la Generalitat encara no els havia aclarit  si la votació es farà a l’institut o bé a l’Ajuntament, que és a on es fan sempre les eleccions, ni tampoc com ni quan els arribaran les urnes i les paperetes. Quanta pressa! Urnes, urnes. Volem urnes.

Fins i tot Àngel Ros, que el 2010 va celebrar com una victòria pròpia l’escassa participació dels ciutadans de Lleida (un 8%) en la consulta popular promoguda seguint l’estela d’Arenys de Munt, ha ofert a la delegació de la Generalitat a Ponent  els locals municipals que la Generalitat trobi necessaris per a la votació. Ros va arribar al 9N amb indecisions, primer retirant per dubtes legals la votació d’una moció favorable al 9N, i dos dies després votant-la a favor. Mantenir la centralitat sigui quina sigui aquesta centralitat, que és l’opció política de Ros tant a Lleida com en relació a Catalunya, l’obliga a vigilar al mil·límetre tots els moviments . El dia que els alcaldes catalans van anar al Palau de la Generalitat a mostrar davant d’Artur Mas el suport del municipalisme català a la consulta, Ros va preferir refugiar-se en la inauguració de la fira del préssec.

A dues setmanes de la cita, el temps ha donat parcialment la raó a Ros: inseguretats legals com les que el van fer dubtar a ell a la Paeria han portat també  Artur Mas a reformular  finalment la consulta i optar per un model que no implica desobeir obertament l’Estat espanyol.  Però aquests equilibris legals, tant de Mas com de Ros, tenen data de caducitat. Un cop s’expressi clarament una voluntat majoritària de ruptura de legalitats i de constitució d’un nou Estat, com és possible que passi el 9N i encara amb més força amb unes eleccions posteriors, els polítics de la centralitat no tindran més remei que assumir-hi  el dilema final, la gran pregunta que s’amaga en el fons d’aquesta revolució de vellut dels catalans: a qui cal obeir, a la Llei vigent o al poble que la rebutja?