Vet aquí que hi havia una vegada una petita ciutat al far far west del mediterrani català, en una època en què els seus habitants anaven amb vespa i sidecar i els 600 eren els cotxes familiars. Els estius eren tan calorosos que un alcalde, aprofitant la bonança econòmica en temps de dictadura, va fer construir un gran complex de 180.000 m2 amb enormes piscines, zones verdes i de picnic, ‘xiringuitos’ i alegria. La petita ciutat del far far west va tenir, de sobte, un mar. A l’estiu s’emplenava de banyistes que hi anaven a passar el dia, i el càmping, de guiris sueques de metro vuitanta i rosses com el blat, amb minúsculs biquinis de cortineta que feien les delícies visuals dels autòctons, acostumats a veure aquests exemplars en blanc i negre a les pel·lícules dels Ozores.
 
Hi havia una piscina ‘de les dones’ i una de ‘familiar’. L’’olímpica’ estava reservada als més privilegiats que sabien nedar i als quillos de banyador cenyit i tatuatge “amor de Madre”. I la infantil sempre era calenta i plena de pixats. A les zones verdes entre pins, més allunyades, les parelles festejaven, amb un ull mirant que no s’acostés el vigilant, que sempre parlava castellà, vestit de blau marí. El sexe estava tan prohibit com menjar-se una pruna. En totes les instal·lacions, també en els lavabos i en els vestidors de portes de colors, cartells rotunds deien que “Está terminantemente prohibido comer dentro del recinto de las piscinas”. Amb el pinyol de la pruna, però, hom podia tapar els forats de les parets on darrera sempre hi havia un ull mirant, perquè en aquella època ensenyar un mugró era motiu d’escàndol i riallades.
 
Durant dècades, cada estiu el mar de Lleida bullia. Fins que es van començar a construir petites cales a cada barri, a cada poble, a cada zona comunitària de nova construcció. El far far west va apropar-se al mar salat de Cambrils i Torredembarra. I el de mentida va quedar desert amb les còncaves i enormes panxes de balena de les piscines cobertes de terra. I tot va esdevenir un problema. Per un altre alcalde.
 
Però vet aquí que les autoritats d’aquesta petita ciutat tan allunyada del mar van barrufar algunes solucions per rendibilitzar tota aquella barrufada de metres abandonats. Diuen que Gargamel, belga i amb sexualitat dubtosa, com el Tintín, es va encapritxar d’aquest lloc inhòspit, on podia fer de les seues als nans que tant el temien. Azrael, encantat que els cotxes portessin una enganxina dient ‘CAT’ s’hi va posar bé. I, mancats de l’autoritat d’un Gran Barrufet que posés ordre en aquest desori –l’únic que no anava de blau, per cert- van instal·lar-se enmig de pins i bolets. Els Pitufos castellans, avantpassats del Patufet, van tornar a les seues arrels. I aquí ens teniu. Emplenant les carències del far far west que no tenia mar i el va obtenir i que no tenia parc temàtic i se’l va inventar. A cop de taló i de calçador.
 
Malgrat la Barrufeta, aquí tampoc hi ha sexe, ni es menja, i la jerarquia és inalterable. Del far far west hem passat al far far blue, on els de sempre es folren, sense que els barrufi la cara de vergonya. Jo, que sóc el Barrufet rondinaire, demano que almenys ens deixin barrufar grocs, que el blau em fa al·lèrgia, per si algun dels fills dels quillos de l’olímpica ens venen a veure i ens arrengleren fent-nos formar una Via Catalana. Que avui tothom es recicla, coi.
 
I vet aquí un gos i vet aquí un CAT, aquest compte s’ha barrufat.