Bombím es a bombón
Como cojín es a x.
Y nos importan tres x
Que nos cierren la edición.
 
Aquest text correspon a una portada de la revista satírica La Codorniz que mai va arribar a publicar-se. La Codorniz, com El Papus o Por favor, va ser un exponent de publicació que, a base de talent i imaginació, aconseguia sacsejar l’opinió pública i criticar, escapant –no sempre- de la censura i la violència, un règim totalitari que tallava de soca-rel la llibertat d’expressió. La premsa satírica, aquí i fora, sempre ha sigut un objectiu del terrorisme fanàtic, vingui d’on vingui. En paraules de l’enyorat Vázquez Montalbán, ‘algú diria que així no es pot treballar, però no ho dirà perquè inclús així s’ha de treballar’. I ho reprodueixo després de saber que la propera edició de Charlie Hebdo sortirà dimecres, com cada setmana, en una edició ampliada que intentarà distribuir-se fora de les fronteres franceses.
 
Ahir el món occidental va manifestar-se contra la barbàrie dels atemptats de París. Un gran clam popular del primer món, que ha vist de nou, amb por i incredulitat, que el fanatisme d’uns pocs pot fer trontollar la nostra falsa sensació de seguretat, d’impunitat. Però cal recordar que a causa d’aquest fanatisme moren al món, cada dia, milers d’innocents, entre ells molts nens, en guerres cruentes dins del territori islamista i sovint sense gaire repercussió mediàtica. Però quan això ens toca d’aprop, se’ns encenen totes les alarmes: com pot ser?
 
Si podem treure alguna lectura positiva a tot aquest trist afer potser seria que l’opinió pública europea i el missatge que s’ha volgut transmetre és que s’han d’evitar les generalitzacions, les demonitzacions dels ciutadans musulmans i les postures simplistes i maniquees que tant ens tempten. El problema de fons del sorgiment d’un gihadisme disposat a qualsevol brutalitat és tan complex que ni els més potents analistes polítics es posen d’acord. Des d’un estat islàmic -enfortit per accions polítiques brutes i interessades per part de països occidentals- que s’ha fet fort a les xarxes, fins al desarrelament de joves musulmans, a vegades de segona generació, que viuen en les banlieues i els suburbis europeus una joventut sense futur, envoltats de misèria i mancats d’unes oportunitats que busquen, en llocs equivocats, per a benefici d’altres.
 
Davant d’aquest panorama, en què la x de la incògnita està encara per descobrir i solucionar, només tenim la sortida de treure’ns la por de damunt i no deixar de dibuixar, escriure i treballar. Perquè avui i sempre, tots som Charlie Hebdo, però també tots som víctimes nigerianes o refugiats sirians que avui es moren de fred als improvisats campaments d’acollida. Inclús així s’ha de continuar.