Si un dia d’aquests vostè decideix anar a la muntanya i acaba necessitant que el vinguin a rescatar els bombers es pot trobar que, si ha estat negligent en la mobilització dels recursos públics, hagi de pagar la factura del que ha costat anar-lo a salvar. És una mesura que, amb una certa polèmica, es va engegar al 2009 quan era conseller d’Interior l’ecosocialista Joan Saura. A la pràctica, des d’aleshores s’ha passat la minuta a molt poca gent perquè, de fet, resulten difícilment objectivables les causes que es poden considerar injustificades per reclamar un rescat. Per exemple, fer pagar per no anar correctament equipat –que és un dels supòsits- ha de ser tan evident com anar amb talons a una ascensió a la Pica d’Estats o amb pantalons curts i xancles en pistes d’esquí tancades en ple hivern. Malgrat tot, els bombers creuen que la simple advertència d’haver de cobrar per la irresponsabilitat ha fet l’efecte pedagògic que es buscava i la gent pren més precaucions abans de llançar-se alegrement a l’aventura.

Fer pagar, o amenaçar amb la possibilitat que et cobrin acostuma a ser, lamentablement, la fórmula més eficaç per “conscienciar” a la població d’un determinat comportament. És per això que em permeto fer un suggeriment al departament de Salut, partint de la premissa que segurament no és aplicable i que, en qualsevol cas, em costarà més d’una crítica. El conseller Boi Ruiz deia ahir que la tasca del seu departament continuarà sent la de la conscienciació social sobre la necessitat d’administrar als nens aquelles vacunes incloses en el calendari i que estan cobertes per la sanitat pública i obria la porta a introduir canvis legislatius per convertir la vacunació en obligatòria en nom de l’interès general. De fet, un 95% de la canalla estan vacunats. Per tant, no es pot dir que no hi hagi un alt grau de consens sobre la importància d’aquests fàrmacs per evitar el contagi de malalties que, potencialment, poden ser molt greus.

Passa, però, que un 5% de nens no estan vacunats per la voluntat dels seus pares, que consideren menys assumible el risc dels possibles efectes secundaris de la vacuna que el de contraure malalties avui tan rares –en gran mesura gràcies a l’èxit de les campanyes de vacunació- com la poliomielitis, la rubèola o la diftèria. D’aquesta última patologia no se’n declarava cap cas des del 1987 però, ves per on, aquesta setmana n’hem conegut un malaurat cas a Olot d’un nen de sis anys que es troba ingressat en estat greu a l’UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Els seus pares havien decidit no vacunar-lo.

Jo no sóc partidari d’obligar ningú a res. Ara bé –i aquí ve la meva polèmica proposta-, jo faria com amb els excursionistes baliga-balaga. És a dir, que si un no vol vacunar el seu fill, que assumeixi amb tota la responsabilitat que haurà de pagar els costos econòmics de mobilitzar recursos públics per curar-lo si contrau una malaltia que s’hauria pogut evitar mitjançant una vacuna. Que pagui les hores d’estada a l’UCI o a planta, la part proporcional dels sous del personal sanitari que l’hagi d’atendre, el preu del medicament que necessiti i el cost de portar-lo de l’estranger si no n’hi ha aquí (com ha estat el cas amb la diftèria). De la mateixa manera, també seria partidari d’introduir, per exemple, un cert grau de copagament per aquelles persones fumadores que desenvolupen malalties vinculades al tabac. Si els missatges objectius, científics i pedagògics no quallen, la trista alternativa és sempre la cartera.