Escric això l’endemà de les eleccions autonòmiques d’Andalusia. A les portades dels diaris apareixen els famosos gràfics formatgets que amb colors llampants -al costat, les sigles de cada formació política-, permeten que el lector es faci una idea ben precisa de com ha quedat l’arc parlamentari.
 
Quan es fan enquestes d’opinió, o quan es volen fer comparatives de dos resultats electorals, són també molt recurrents. Els formatgets es diuen així, òbviament, per la forma de presentar un formatge tou que, partit en porcions individuals, forma part del background de la meua infantesa. Del Caserío me fío, deia l’orgullosa mestressa de casa en l’anunci en blanc i negre.
 
A la meua època de l’EGB pertanyen també els famosos bolígrafs multicolors, que ara han retornat en un misteriós revival de productes en desús i que fan modern, malgrat que les molles s’espatllin amb la mateixa facilitat que els meus. N’hi ha de quatre colors –els clàssics- i van ampliant gamma fins a deu tintes diferents. A casa meua, que no estaven per gaire històries, no en fèiem servir, però recordo una vegada que, en caure’m un queixal i amagar-lo sota el coixí, l’endemà me’n van deixar un els angelets, que aleshores tenien la titularitat –el ratoncito Pérez a casa ens hagués sonat a títol d’una ranxera. El vaig fer anar amb delit. Les molles, oh miracle, van aguantar, i la tinta blava i la vermella es van gastar amb rapidesa. El verd impossible i el negre antipàtic van sobreviure inútilment en un cilindre taronja abandonat. Ens feien falta pocs colors.
 
Als formatgets, aquest any farcit electoralment, ja cal que ens hi anem habituant. A la varietat de tons, tal com van les coses, també. Com s’ho faran els dissenyadors gràfics per posar colors a cada formació política? Fins ara, l’històric bipartidisme espanyol ens facilitava les coses: vermell el PSOE, blau el PP -que, sigui dit de pas, a Andalusia, en pintar-lo, no s’ha gastat gaire tinta-. A Catalunya, CiU és taronja o blau marí, depenent dels diaris. ERC surt sovint groc- ataronjat, semblant a C’s, conscients els mitjans que aquests partits estaran situats lluny l’un de l’altre pel la qual cosa no hi haurà possibilitat de confusió. Podem és morat –i mirat- i ICV ben verd, és clar.
 
Què passarà, però, el proper 27 de setembre? Caldrà anar al pupitre de l’esquerra sobiranista i buscar un bolígraf de deu tintes? Triem-lo bé, que no sigui de tot a un euro, perquè als formatges apareixeran ratlles fines –em temo que porcions ben magres- i una al costat de l’altra, per la qual cosa els tons s’hauran de veure molt diferents. O potser només caldrà triar un retolador Carioca, ben llampant i desacomplexat, per aglutinar totes les hipotètiques fines ratlles i servir-nos una bona porció.
 
Està per veure. A la millor, al color Carioca li podrem afegir el taronja o blau marí, cap al novembre, i a la indefinida tonalitat que quedi fer-li fer un bonic sinpa a Madrit, com avui recomanava la Forcadell. I així deixar que en el formatget predomini, ben mirat, un morat del qual me’n pugui refiar, com de El Caserío. O no.