He de confessar que no m’agraden les motos. Bé, per a ser exactes, m’agrada pujar-hi i donar gas i enfilar una carretera recta cap a l’infinit mentre l’aire colpeja la cara, el motor vibra i rugeix com un organisme viu que s’ha fusionat amb el meu cos, i quilòmetres d’asfalt gris llisquen sota els pneumàtics amb la velocitat del sospir d’una vida. Això sí m’agrada. A qui no? Però les motos, les motos com a afició, amb les seves curses quinzenals i els seus patrocinadors i les hores i hores de voltes i revolts sobre un mateix circuit, fins ara no han aconseguit seduir-me de cap manera.

És un tara, ja ho sé. Les curses són la metàfora de l’experiència sensitiva, un signe que remet a realitats compartides. No pot ser que t’agradi el vent que colpeja la cara i t’avorreixi la poesia que ho evoca i ho fa universal. Com que en sóc conscient, d’aquesta tara, i com que a més a més el diari a on treballo em va reclamar una crònica, dissabte vaig ser a Cervera a mirar de comprendre aquesta realitat. Els germans Marc i Àlex Márquez rebien l’homenatge de la seva ciutat pels dos campionats mundials aconseguits.

Barrejar tot el circ i la parafernàlia mediàtica del motociclisme amb la naturalitat de dos xiquets de Cervera que encara somriuen amb extrema timidesa quan els hi posen un micro al davant i que treuen els padrins a l’escenari amb aquell posat de dir "mireu si l’hem liada parda aquet any" va ser un contrast digne de veure. Una metàfora d’aquest tros de país clavat en el secà i l’austeritat històrica.

El tiet dels nois, representant del seu club de fans, em va explicar fa un temps que una de les majors satisfaccions que li reporta l’èxit dels nebots és veure com ha contribuït a aixecar una nova autoestima de la gent de Cervera i de tot Ponent, i com molts nanos de la Segarra han començat a practicar amb entusiasme activitats de tot tipus perquè després de veure que el somni de dos xavals normals i corrents del poble s’han acomplert. A intentar-ho, doncs: ho aconseguim o no, sempre notarem el vent a cara.