L'onada de solidaritat amb la revista satírica Charlie Hebdo ha estat global i ha aplegat gent tan diversa que fins i tot s'hi han unit la hipocresia i la doble moral. El partit del president espanyol Mariano Rajoy, present en la manifestació de París en solidaritat amb els humoristes assassinats, va denunciar el programa Polònia el passat novembre per la paròdia d'una escena de la pel·lícula Der Untergang (L'enfonsament), molt utilitzada en paròdies similars a internet. El mateix partit ja denunciava el 2011 al Parlament català el tracte injust que el programa satíric dedica a la seva formació.
 
Què haguessin fet amb un Charlie Hebdo a l'Estat espanyol? No cal imaginar massa. Fa sis mesos, la revista El Jueves, que no té el punx salvatgement provocador de la seva companya francesa, retirava una edició i cremava 60.000 exemplars després que l'editorial cedís a les cessions polítiques per una portada sobre la casa reial espanyola. Diversos humoristes de la revista es van acomiadar arran d'aquell assalt a la llibertat d'expressió.
 
A Lleida també hi ha hagut una gran solidaritat amb la revista francesa i en defensa de la llibertat d'expressió. Però hagués soportat la classe política local una Charlie Hebdo lleidatana? Tampoc no cal plantejar la pregunta en clau teòrica. Va existir fa poc una Charlie Hebdo lleidatana, es deia La Quera, hi vaig poder col·laborar durant un temps i ara el seu editor, Pagès Editors, la manté en hivernació després d'un nul suport institucional i polític a l'aventura periodística i humorística dirigida pel dibuixant Paco Ermengol. Els ajuts a la premsa i la cultura és per als bons xiquets, i no per als que se'n riuen dels poders, siguin llunyans o pròxims. És més fàcil aixecar la bandera de la llibertat d'expressió a mil quilòmetres de distància que no pas acceptar la pluralitat, la creativitat crítica i la ironia punyent a casa teva.
 
Ara que vindran eleccions municipals en uns pocs mesos, no estaria més que els seus programes els futurs alcaldes prometessin una mica cintura, humor i capacitat d'encaixar la crítica i la dissidència. L'il·lustrador ponentí Jordi Calvís explicava fa uns dies que és més segur i menys compromès fer broma sobre Rajoy o Omaba que sobre l'alcalde del seu poble. No és una idea descabellada: alguna promesa han de fer al programa, ja que continuaran sense tenir diners per tallars gaires cintes. I és clar que no ho compliran. Però almenys els agrairem la ironia.