“Per saber la qualitat que tenien, un senyor es fumava un Montecristo del número 4 autèntic, i a aquell mateix senyor li donàvem, al cap d’una estona, un dels nostres. I mai va notar la diferència. Vam arribar al 97% dels cubans, això era una bomba. Un puro     que aguantava la cendra fins el final, com fan els havans i els cohibes”
 
Truco el Francesc per concertar entrevista, excusant-me amb un punt de culpabilitat. —Et reservava pel final, a tocar de Sant Jordi, després de tots els VIP’s. Ell em contesta amb una rialla murri i desenfadada: —Ui, sí, molt VIP. BIC naranja, BIC cristal. Jo li torno: —Dos escrituras a elegir. I riem.
 
Les primeres frases d’una conversa telefònica per quedar per parlar del seu nou llibre: Fumar-se el franquisme, la Catalunya caliquenyo (Ara Llibres), són revivals de la nostra infantesa. La prosa del Francesc Canosa, tant en els llibres com en els articles d’opinió és així: carregada de referents i metàfores passades i contemporànies. Un periodista que escriu, un escriptor que fa periodisme i que no dubta en qualificar els pagesos lleidatans de la postguerra com els ‘veritables germans de Superman’, perquè gràcies al conreu del caliquenyo, les terres del Baix Segrià i de les Garrigues van sobreviure en una època fosca, on la supervivència a través d’una autarquia estructural va fer que els treballadors de la terra es convertíssin en veritables especialistes del conreu d’aquest tabac.
 
La novel·la és un entrellaçat de petites històries, de pobles com Torregrossa, Torres de Segre o Juneda, on els habitants construeixen una economia submergida en el fum d’un tabac irregular i casolà, que es ven a esquenes de la guàrdia civil, o amb la seua connivència, i que fa que aquest territori nostre tan deprimit històricament es converteixi en la Cuba de la postguerra. Les condicions climatològiques de la plana la van convertir en la germana petita de les terres dels havans i dels cohibes.
 
Els habitants dels pobles de Lleida, molts dels nostres padrins, no van haver de córrer davant dels grisos per vindicar el seu dret a la supervivència: es van enlairar amb el fum gris del tabac, conreant-lo, assecant-lo i manufacturant-lo amb el coratge de qui no té res a perdre, convertint aquest model econòmic tan condicionat pels penosos anys de la guerra fratricida en una oportunitat d’ascensor social i, per primer cop i revolucionàriament, en la incorporació de la dona al mercat laboral: una dona allunyada de la metròpoli, la supervídua que s’està a casa, mentre embolica tabac i a cops se’l fuma. Puros que costa que tirin, com el dia a dia de tots ells, però que a base de xuclades paguen els estudis als fills, la Superwoman que fabrica kriptonita de les cendres d’una vida reduïda a sobreviure a l’incendi.
 
Pot haver-hi més heroïcitat que aquesta? Aquest balaguerí és un dels escriptors que està situant la Lleida desconeguda i menystinguda al mapa de Catalunya. Reivindica Ponent com a terra de futur, precisament perquè encara se li ha de descobrir el passat. D’aquest oblit de pulmó cremat neix aquest surrealisme màgic, estripat, que poc a poc es fa sentir, a través del #Lleidapower.
 
Afortunadament, hi ha altres ponentins que estan seguint aquest rastre, amb absència de vocal neutra però sense rastre de neutralitat, emergint d’una galàxia invisible, del Far West extrem on, mentre la resta del país escribe fino, aquí ho fem amb un contundent traç gruixut.