No cauen del cel

24 de febrer de 2015
De la batalla que ha esclatat entre l'alcalde Àngel Ros i qui ha estat la seva primera tinent d'alcalde i màxima col·laboradora durant més d'una dècada, Marta Camps, el que menys m'interessa és qui posar l'etiqueta de polític ambiciós/a o traïdor/a  a pactes de lleialtat implícits o explícits que solificaven la poderosa maquinària municipal del PSC de Lleida al voltant del seu alcalde.
 
El tema de la traïció, la lleialtat i les ambicions humanes és sense dubte un bon assumpte per a la redacció d'un novel·la de personatges shakesperians i per a un infalible argument de tragèdia grega, però pel que fa al debat sobre el bé públic no crec que ens faci avançar cap a cap lloc que ens permeti millorar en algun aspecte la gestió, i el control de la gestió, dels assumptes públics. El mateix passa, en una altra escala, és clar, amb la família Pujol: és molt atractiva, narrativament parlant, la contemplació del patriarca com un home d'Estat, un príncep escocés atrapat per l'ambició del seu entorn familiar i la culpa de tenir-los abandonats. Però fixar-nos només en això no permet al país fer net en el fons del cas, en les possibles pràctiques de frau fiscal i de clientelisme, tràfic d'influències i ús poc edificant dels recursos públics.
 
Tampoc trobo que sigui el més important del cas la salvaguarda de la imatge de Lleida i dels seus polítics. He llegit alguns comentaris lamentant el mal ambient, com s'embruta el nom de la ciutat i com s'enrareix la pròxima campanya electoral. No hi estic gens d'acord. Lleida és molt més que els seus polítics i les picabaralles que puguin tenir en tal o qual moment. La sacsejada que les revelacions de Marta Camps  han produït pot tenir l'efecte beneficiós de posar sobre la taula la necessitat d'una fiscalització més efectiva dels recursos públics: és necessari que la Paeria faci regals corporatius amb els diners de tot? A qui s'han de fer aquests regals? Amb quin objectiu? En quina quantitat? Els viatges que fan membres d'una institució pública amb diners públics, són tots necessaris? Hi ha d'anar tothom que hi va? Com es gestiona la presència d'acompanyants aliens a la institució i com es garanteix que només es pagui amb diner públic allò que és d'interès públic? Com es controla l'ús de les dietes per tal d'evitar abusos?
 
No pot ser que haguem d'esperar que hi hagi una ruptura entre membres d'un mateix govern per poder conèixer la gestió detallada dels recursos públics. Els mecanismes de control i transparència no han de dependre que hi hagi una crisi de lleialtats i traïcions, sinó que haurien de funcionar d'ofici i ser totalment accessibles al públic. Són diners de tots, no cauen del cel. I encara menys en aquesta època.