La Diada Nacional ens convida a recordar, un any més, els qui, en moments difícils, van defensar els drets i les llibertats de Catalunya. Sovint diem que els catalans sabem resistir, però que ens costa guanyar. I és cert que mantenir la llengua, la identitat i la voluntat de ser poble al llarg dels anys té un valor incalculable. Però la nostra història també és una història d’intents per recuperar allò que vam perdre el 1714: les constitucions i les institucions d’autogovern.

Enguany fa cent anys dels Fets de Prats de Molló: l’intent encapçalat per Francesc Macià d’entrar al Principat des del Vallespir per aconseguir la independència de Catalunya. Inspirat pel nacionalisme irlandès, a Macià el van acompanyar ponentins com l’escriptor Josep Carner-Ribalta, de Balaguer, o el metge Àngel Foix, d’Alpicat.

Aquell va ser un intent fallit en el seu objectiu immediat. Però no ho fou del tot, de fallit. El judici a París va convertir la causa catalana en un afer conegut internacionalment, va forjar el lideratge de qui seria el primer president de la Generalitat restaurada i va generar consciència nacional en un poble sotmès a una dictadura.

Deia Francesc Pujols que el separatisme català sagna sempre com una ferida mal curada. Una metàfora que ens remet a la idea d’un procés inacabat. Passen els anys: cent de Prats de Molló, aviat deu del Primer d’Octubre. I la societat canvia acceleradament. El despoblament de bona part dels municipis, els problemes de convivència i de seguretat, l’accés cada vegada més difícil a l’habitatge o un model d’immigració que porta el país al límit de la saturació són reptes que avui tenim davant.

Les preocupacions canvien però moltes de les solucions passen pel mateix lloc: recuperar la independència política, defensar la nostra identitat i el nostre model productiu, gestionar tots els recursos que genera Catalunya, adoptar normes ajustades a la nostra realitat i garantir l’equilibri territorial.

Malgrat el desànim i la frustració acumulats, malgrat la repressió que manté el president Carles Puigdemont a l’exili, continuem compromesos amb els nostres ideals. Que aquest Onze de Setembre ens serveixi per recordar d’on venim, persistir en allò que defensem i convertir les dificultats en més consciència i més capacitat política per, finalment, guanyar.