-Quina és la funció del delegat del Departament de Medi Ambient i Habitatge al Pirineu?

És complicat d’explicar en poques paraules. La conselleria de Medi Ambient i Habitatge és un macro departament amb competències molt diverses (aigua, residus, medi natural, habitatge,...). Bàsicament intento fer d’enllaç entre el territori i el departament, i vehicular més directament les demandes d’aquest envers els diferents òrgans de gestió de la conselleria intentant cercar espais de confluència comuns, sempre que es pugui. La intenció és apropar l’administració a la gent, tant des del punt de vista físic com des d’una vesant més de coneixement directe de la realitat territorial. I això vol dir, en definitiva, haver de fer molts quilòmetres per aquestes muntanyes i saltar d’una vall a una altra constantment.

-El tema mediambiental acostuma a ser motiu de discrepàncies i de fortes discussions territorials.
Certament a l’Alt Pirineu aquest és un departament que desperta moltes passions contraposades. Suposo que es deu al fet de la relació tant estreta que històricament hi ha hagut entre nosaltres i el nostre entorn el qual l’hem utilitzat i transformat per viure’n des de fa mil•lennis. La meva feina en part també passa per sumar sinèrgies per entendre’s i al final sempre es troben punts de connexió i els acords arriben fins i tot entre persones i sectors de sensibilitats a priori enfrontades.

-El Pirineu és la zona de Catalunya que té més espais naturals declarats i més territori protegit. En què ens afecta això?
A mi no m’agrada el terme “afecta” quan parlem de territori protegit perquè sembla que sigui quelcom negatiu. Entenc que hi hagi gent que des del territori incentivi un discurs interessat en aquesta línia: des de fora ens diuen què podem fer a cas nostra. Els primers que hem de saber què volem som nosaltres, els pirinencs i les pirinenques. Hem estat molt lluny de tot des de fa molt de temps i a alguns ja els ha anat bé per seguir mantenint les seves quotes de clientelisme polític, però el cert és que més que una afectació, crec que això representa un reconeixement de la nostra qualitat territorial i aporta unes oportunitats de desenvolupament, basades en aquesta qualitat, que en altres zones de Catalunya ara són impossibles. Tampoc és cert que el fet d’estar dins un espai protegit impliqui que no es pugui fer res i que això impedeixi el desenvolupament del territori. En la majoria d’aquests espais s’hi permeten tots els usos tradicionals que s’hi duien a terme i solament a Aigüestortes podríem dir que hi ha un nivell de restricció més elevat, que per altra banda comporta unes mesures compensatòries al seu àmbit d’influència molt més altes. Ara bé, el que si implica estar dins d’un espai natural protegit és que les coses s’hagin de fer de forma més acurada.

-Com és la gestió diària d’aquests espais?
A l’Alt Pirineu tenim 3 grans espais naturals protegits: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’únic parc nacional en territori català; el Parc Natural del Cadí-Moixeró i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el més extens de tot Catalunya amb gairebé setanta mil hectàrees.

Evidentment la gestió d’aquests espais és complexa. Hi ha molts interessos que s’han d’equilibrar, des de la conservació del patrimoni natural fins a la potenciació socioeconòmica del territori, el manteniment de les activitats tradicionals, els usos turístics, etc... D’altra banda però, hi ha un fet innegablement positiu en aquesta qüestió: el fet de tenir aquests 3 parcs fa que el departament inverteixi una quantitat de diners important en la seva gestió i en els municipis que els conformen. Cada any la Direcció General del Medi Natural trau una línia d’ajuts per finançar actuacions de millora en els espais protegits de Catalunya per valor d’uns 4,6 milions d’euros. Això permet subvencionar projectes diversos d’ajuntaments, particulars, associacions, sectors econòmics estratègics com la ramaderia, etc., que si no existissin aquests espais declarats no es podria fer. En concret a l’Alt Pirineu això suposa una inversió anual global entre els tres parcs de prop més de dos milions d’euros.

A més de tot això també cal tenir present que l’existència d’aquests espais representa una font de llocs de treball de primer ordre. No només dels que es deriven directament de la gestió que cal fer-ne, per exemple, sota el paraigües del Parc Natural de l’Alt Pirineu hi treballen al voltant de 40 persones, sinó també per l’activitat privada que es genera al voltant dels parcs com empreses de senderisme, de guiatge, de gestió i educació ambiental,...

-Has dit que el departament ajuda a la ramaderia del territori però en canvi aquest sector no sembla estar molt content amb Medi Ambient. Com ho expliques això?
Certament, la relació entre el sector agroramader i l’administració mediambiental no és fàcil, però penso que no és impossible arribar a fer confluir interessos comuns. Jo sóc dels que creu que els pagesos i els ramaders, i els gestors del medi natural, són aliats naturals ja que la tasca dels uns facilita la dels altres i a la inversa. Històricament la evolució de la biodiversitat natural pirinenca ha estat molt unida a les diferents activitats humanes que s’han fet en aquestes muntanyes. La ramaderia, per exemple, ha creat al Pirineu espais oberts per a pastures o per a prats de dall des de fa mil•lers d’anys, ben bé des del neolític antic, i aquests espais s’han convertit, alhora, en hàbitats per a diferents espècies de flora i fauna que ara, la societat actual ens exigeix mantenir i conservar. I al mateix temps això ha creat un mosaic paisatgístic impressionant que provoca l’admiració d’aquells que ens visiten, i això vol dir turisme i, per tant, un recurs generador de riquesa econòmica al territori. Ara bé, a mi no m’agrada la definició que moltes vegades se’ls hi dóna als pagesos i als ramaders de ser els “jardiners del territori”. El meu padrí era pagès, no jardiner.

-I com es poden llimar aquestes discrepàncies?
Crec que cal molt diàleg i un esforç per part d’ambdues parts per entendre’s. En relació a aquest aspecte, per exemple, aquest any passat es va crear un grup de treball entre representants del sector ramader i el Parc Natural de l’Alt Pirineu a partir del qual s’han implementat un seguit de mesures que dibuixen una línia de treball interessant: com la posada en funcionament d’una línia d’ajuts a la ramaderia que ha aportat al sector més de 400.000 euros entre ajuts directes a particulars i ajuts a projectes de millora d’infraestructures ramaderes proposats pels ajuntaments i les associacions del sector. S’ha fet per ajudar a conservar aquests hàbitats tant importants des d’un punt de vista mediambiental que l’activitat ramadera manté, i de retruc, això pot ajudar una mica a valoritzar la tasca del sector en la conservació d’aquests espais. Però compte, no és un subsidi, sinó una petita ajuda per seguir fent una feina que ens beneficia a tots.

També t’he de dir que no tot ha estat tant fantàstic com ens hauria agradat. En ser el primer any que es feia aquest ajut, hi ha hagut coses que han grinyolat una mica i que caldrà millorar de cara a les properes convocatòries, però penso que aquest és un clar exemple de línia de treball conjunta entre el sector i Medi Ambient que estableix un punt de trobada entre els diferents interessos d’uns i altres i apunta a la necessitat d’establir aliances i treballar conjuntament.

-Però els pagesos, per exemple, es queixen dels danys que els hi provoquen als prats els animals protegits? I també als ramats i al bestiar?
És cert. I aquí és on hem de fer un major esforç tots plegats. Encara que a vegades se’ns atribueix tots els mals del sector i tampoc crec que això sigui just.
Ara bé, cal diferenciar entre el que és fauna protegida per la legislació autonòmica, estatal i europea: aquí hi hauria espècies com l’ós, que compten amb un reglament específic per compensar econòmicament els danys que puguin produir, i el que és la resta d’espècies com els grans ungulats (cèrvols, senglars, cabirols..).

El que fem des del departament és treballar en la prevenció dels possibles danys que aquestes espècies, que per llei ens toca protegir, puguin produir. Per exemple, la reintroducció de l’ós bru al Pirineu fa 12 anys per part del govern francès va ser polèmica i es va criticar amb missatges apocalíptics per part d’alguns estaments polítics i sectors del territori anunciant que suposaria gairebé la fi del món. Durant aquest temps no hem vist que hi hagués cap catàstrofe bíblica de les que alguns profetes pirinencs anunciaven.

Llavors fa dos anys es va produir l’incident de l’ossa Hvala a Les i des d’aleshores sembla que la polèmica ha tornat a revifar amb força i mediàticament s’incideix molt en els danys que l’ós hagi pogut provocar. El cert però és que, en global, dels danys que la fa fauna salvatge provoca al sector agroramader, els de l’ós representen menys del 4% i, a més, l’any passat no es va certificar cap cas d’atac.

Això dóna per bons els programes de prevenció que des del departament s’han anat implementant, com l’agrupació de ramats; la contractació de pastors i la cessió de gossos d’atura per guardar i vigilar el bestiar a l’estiu; la instal•lació de bailets elèctrics per protegir les arnes, etc...). Ara bé, el risc zero no existeix.

També val la pena recordar que la incidència negativa que sobre el turisme podria tenir aquesta espècie, com alguns auguraven, és més un missatge fruit del desconeixement o interessat políticament que res més. En altres zones de l’Estat com la serralada cantàbrica on la densitat d’ossos és molt superior a la del Pirineu, l’ós és vist pel propi territori com una gran oportunitat econòmica basada precisament en el turisme. Certament que aquesta espècie allí no ha desaparegut mai i això fa que la gent d’allà el conegui molt millor i que pràctiques ramaderes tradicionals, com guardar els ramats a l’estiu, no s’hagin perdut o abandonat. Però bé, cal seguir treballant per minimitzar aquesta por ancestral i antropològica envers a aquesta espècie. Hem evolucionat una mica des de que competíem amb ells per qui es quedava a viure a la cova. No?

-I pel que fa als danys de fauna com els senglars, cèrvols, cabirols, etc..
Aquestes són espècies cinegètiques, per tant que es poden caçar, i la pràctica coordinada de la caça en les diferents àrees privades i reserves de caça d’una manera ordenada i amb la possibilitat, com s’està fent, de fer batudes puntuals en casos de concentració de danys en un espai determinat, són les mesures que des de l’administració es prenen per minimitzar aquests danys. Per exemple, la política de caça que es segueix amb els senglars des de fa uns anys ha reduït substancialment els danys produïts per aquesta espècie.

-Tu planteges doncs que el medi ambient no és un obstacle sinó una oportunitat?
Absolutament, i en aquests temps de crisi ho hem pogut veure clarament en el fet que el turisme de natura s’ha mantingut i inclús ha augmentat sensiblement ajudant a que la crisi es notés menys. Estic segur que d’aquí a cinc anys la relació entre la societat pirinenca i el seu entorn natural es viurà diferent i d’una forma més positiva.

(Entrevista publicada a l'edició del número de febrer de VIURE ALS PIRINEUS com a tema principal i coincidint amb l'any internacional de la biodiversitat).

El delegat del Departament de Medi Ambient a l'Alt Pirineu i Aran, Òscar Augé. El delegat del Departament de Medi Ambient a l'Alt Pirineu i Aran, Òscar Augé.