Jo era tot just un adolescent quan el “Xepis” em va donar una perspectiva diferent de l’amistat. Va ser en un assaig dels Pastorets, el Nadal del 1998. Em va dir que encara que ell pogués ser gairebé el meu avi, em considerava un amic seu: “Que no poden ser amics els joves i els vells?”, va dir-me. Jo mai no havia tingut un amic vell. Amb 14 anys com jo tenia aleshores, algú de 57 com ell tenia em semblava una persona d’avançada edat i que de cap manera encaixava en els meus cànons d’amistat. Ell va ser el meu primer amic gran, i entengui’s gran en termes de diferència d’edat, perquè el “Xepis” no va ser mai un ancià. Tot just al final de la seva vida, quan la malaltia l’havia començat a derrotar. Res més.

El Pepito Planes i Olives, mort aquest dijous als 81 anys, va ser un balaguerí que semblava no tenir edat i que va convertir-se en un far festiu de la ciutat de Balaguer durant dècades. El “Xepis”, que heretà el sobrenom del seu pare, un mestre en el joc de les xapes, era un home lliure, sense filtres, un ambiciós de la festa popular i un catedràtic de l’enginy i la maquinària. La seva feina com a mecànic i la voluntat de sorprendre la gent, talment ho faria un dels dandis del seu admirat cinema clàssic, eren la combina perfecta que l’elevava als altars de l’admiració quan ell s’ho proposava.

Els balaguerins estaven acostumats a les seves curiositats. L’esperaven i fins i tot l’anaven a veure a la seva torre de l’Horta d’amunt, una mena de parc d’atraccions casolà que obria a amics, coneguts i saludats, i on rebia, sovint als estius, amb un minúscul banyador que deixava veure la fortalesa del seu cos nerviüt i musculat que li servien per demostrar que era capaç de xiular mentre feia un exercici amb dues anelles de gimnasta. “Tu tens 25 anys i jo 68. Fes-ho si ets valent”, deia. I pocs el podien imitar.

A l’amic “Xepis” li agradava quedar-se amb la gent. Amb bonomhia. Per riure. La seva voluntat de transmetre la intensitat portes enfora li va omplir part de la vida i, també, li va marcar el declivi vital a mesura que anava veient, en els darrers mesos, les evidents minves de facultats. Ell no era un home per veure la vida des del sofà o assegut en una cadira de rodes. S’hagués rebel·lat perquè no era la seva naturalesa. La mort li ha evitat aquest tràngol a ell i també a la seva família, testimonis directes i còmplices de la seva expansivitat alegre i patidors, també, quan afloraven les obagues del seu caràcter. 

Fa dos anys el vaig anar a veure i vam parlar del teatre, del meu pare, de quan un dia de neu el va veure repassant amb uns auriculars el text de Joanoi, que li costava. També em va recordar la bronca que li va clavar al meu tiet Jaume Llobet perquè ni ell ni ningú li havia dit que es feien els Pastorets. “Què us heu cregut?”, deia mig seriosament amb la rialla característica, mentó endavant, que es va plasmar el 2020 amb un capgròs que la Paeria de Balaguer va encarregar encertadament per fer-li un homenatge.

Vaig tenir l’honor d’estrenar aquell nano, i allà ens vam fer la darrera foto. Érem jo, el meu fill i ell, el meu amic. Per sempre.